Aquests personatges, que en el seu origen havien plantejat la vida de forma ascètica, perseguint la pau interior i l’expressió de la seva fe des de la solitud i la vida solitària, havien aparegut en els primers segles del cristianisme –simbolitzats en els seus dos primers protagonistes, Pau de Tebes i Antoni. L’alta consideració que havien anat assolint en els segles posteriors els havia convertit en exemple pietós i se’ls havia, pràcticament, “santificat”.
Des del segle XVI en endavant, la funció i la figura de l’ermità havien variat considerablement respecte d’aquests inicis llunyans en el temps. Principalment se’ls associava a les anomenades ermites –enteses com a capelles situades en despoblat o llocs de difícil accés- on exercien diverses funcions. Precisament per aquesta situació territorial apartada –que proporcionava l’associació amb la idea de vida eremítica original- les ermites havien esdevingut lloc de culte però també d’hostatgeria –amb edificis adossats amb aquesta expressa utilitat- ja que tenien habitacions o cel•les preparades per als visitants devots de l’advocació, Mare de Déu , santa o sant, a qui era dedicat el temple religiós que n’era nucli i motiu.
Generalment, els ermitans feien la seva feina de manteniment del conjunt d’edificis acompanyats de clergues tonsurats –amb un particular tall de cabells que els identificava- que s’anomenaven, popularment, donats, o per sacerdots; també s’acostumava a formar part d’aquests personatges estretament lligats a l’ermita uns obrers –triats a sort o per algun ordre especial- entre els feligresos laics dels voltants. Quan existia aquest grup, els ermitans solien ser els qui habitaven permanentment a l’ermita i havia de retre comptes de donatius o llegats als obrers –que exercien d’administradors- i als sacerdots –que deien missa quan els tocava.
Aquest tipus d’organització, però, podia variar segons l’ermita com també ho podia fer al llarg del temps. Així, per exemple, al santuari marià de Bellmunt (Osona) –terme de Sant Pere de Torelló i situada sobre la serra del mateix nom a 1.246 metres d’alçada-, del segle XIII al XV se’n feien càrrec els donats o, fins i tot, sacerdots; més endavant la funció va passar a ser ocupada per un ermità laic vestit amb una túnica burella –de color fisc- que rebia i s’ocupava dels hostes (1). D’aquesta manera, tal com ho demostren els pactes d’ingrés dels ermitans a l’esmentada capella, durant el segle XVIII, els seus deures esdevenen més administratius que religiosos (2).
D’un altre santuari osonenc, el de la Mare de Déu de Cabrera, - en terme de Santa Maria de Corcó i situat a 1.302 metres d’alçada en plena Serralada Transversal- se sap que hi havia ermitans des del segle XVI i que professaven, encara, la regla eremítica de Sant Pau i Sant Antoni. En aquests casos de clara dedicació religiosa se’ls anomenava amb el prenom de Fra. En documents referents a aquesta capella, de 1602, es consignen en els comptes 3 lliures i 5 sous “per una túnica per fra Pera” i el 1608 els obrers Masallera i Coma obren uns subscripció per comprar “un hàbit” per a l’ermità Fra Pere Costa (3). No seria fins el darrer terç del segle XVIII que la funció d’ermità l’ocuparia el membre d’una família laica, com passaria en molts altres santuaris, en la qual el cap de la casa s’anomenaria ermità i la seva esposa l’ermitana (4).En el santuari o ermita de Nostra Senyora del Far també es té constància de l’existència d’ermitans des del segle XVII, moment en el qual es van edificat l’edifici que li havia de servir de vivenda i l’hostatgeria. La llinda de porta d’entrada duu la data de 1691 i algunes llindes de les cel•les interiors la de 1650 (5).Aquest santuari, que pertany al municipi de Susqueda, la Selva) presideix una imponent cinglera i ja és esmentat des de 1269. Els ermitans la van abandonar després de la Guerra Civil (1936/1939).
D’altres exemples se’n troben en la gran majoria d’ermites que encara perviuen i, fins i tot, de les que han desaparegut. Aquest és el cas del santuari de la Mare de Déu de Borgonyà –en terme de Sant Vicenç de Torelló, al nord de la Plana de Vic- que ja era esmentada el 1307. En aquest cas, l’ermità rebia les ordres i depenia dels obrers i del rector de Sant Vicenç i tenia, com especial deure, el manteniment de la capella i el seu terreny, l’atenció als pelegrins que la visitaven, entre d’altres. Les dates més antigues de l’ermità de Borgonyà daten de 1604 (6). La curiositat d’aquesta ermita es troba en el futur que li va proporcionar la seva situació geogràfica propera al riu Ter. El 1895, l’empresa Nuevas Hilaturas del Ter va comprar els terrenys on hi havia la capella i els seus voltants per fer-hi una gran colònia industrial. Aquesta adquisició va comportar que des del bisbat de Vic –ocupat, aleshores, pel bisbe Josep Morgades i Gili- no es cedís l’espai de l’ermita i terreny més propers; així, era la diòcesi qui mantenia la potestat sobre l’ermita i l’ermità. En aquest cas concret –i degut a les tensions entre empresa i bisbat per la por d’aquest darrer que no es fes proselitisme de la religió anglicana (cal pensar que la colònia havia esdevingut un petit poble i els propietaris de la indústria eren d’origen anglès)- el bisbat observava amb atenció qualsevol moviment que els industrials iniciessin i que anés en contra de la presència de la capella –que va ser remodelada amb pagament de l’empresa- i de l’ermità. El 1920, emprendre possessió un nou ermità –tot i que el representant dels industrials veia amb bons ulls la desaparició d’aquesta figura- es deixava constància que se’l mantenia ja que la família de l’anterior ermità feia 750 anys que ocupava el lloc (7). Pocs anys després, però, l’ermità va esdevenir “sacristà-campaner” i, posteriorment, va desaparèixer (8).Una de les principals funcions que havia de fer l’ermità, a part de les que s’han esmentat en cada cas i que, més o menys, formaven part d’un mateix tipus de deure, hi havia la de fer recapta. Segons Joan Amades quan arribava el mes d’octubre, un cop acabats els aplecs, la majoria d’ermitans –o quistors- abandonaven els seus habitatges i feien camí a la recerca de captes en profit del culte de la imatge titular de l’ermita (9).
L’ermità de Bellmunt, per exemple, recorria durant alguns dies diferents parts de la diòcesi de Vic i també per la de Girona (10). El de Borgonyà, segons la documentació que establia les seves tasques “Tendrá la obligación de haver las colectas de costumbre...” (11). El de Cabrera, per la seva banda, tenia obligació de fer cinc captes anyals per les parròquies veïnes; es tractava d’almoines en espècie segons la temporada. Així, la primera era l’anomenada plega de la llana, la segons del blat, la tercera dels fesols i blat de moro, la quarta era de la cansalada, i la cinquena la dels ous, fil i cànem (12). Precisament, els bisbes de Vic solien autoritzar als quistors de santuaris, esglésies i hospitals de qualsevol bisbat per poder recaptar dins la seva diòcesi. Així, en 1519, els autoritzats eren els captaires de Sant Sebastià d’Oristà, de la Mare de Déu del Roure d’Allers (Girona), de la Mare de Déu de Gràcia del Convent dels Agustins de Lleida, de Sant Segimon del Montseny, de Santa Maria de la Pietat del Convent de Sant Agustí d’Igualada, de Sant Sebastià d’Òdena, de la Mare de Déu de Borgonyà, de Sant Miquel de les Illes Medes (Girona), de Santa Cecília de Montserrat, de Sant Eloi de Tàrrega, de Santa Magdalena de Roda dita del Conangle, de Sant Genís d’Oristà, del Monestir de m’Estany, de la Mare de Déu de Núria, de la Mare de Déu del Coll d’Osor, de Santa Maria de les Sogues (Urgell), de l’Hospital de Santa Creu de Barcelona, per als “captius dels Moros”, de Santa Quiteria, de Santa Bàrbara, de la Mare de Déu del Puig de França, de Santa Magdalena de Corbera, de Santa Maria del Collell, de Santa Llúcia del Castell de Rajadell i de Sant Llop del Convent del Carme. El 1520 s’afegia a aquesta llista la possibilitat de recapta pro construccione operae capellae Beatae Mariae noviter inventae in parrochia Sancti Bartolomey de Gradu (Sant Bartomeu del Grau), per discretum Michaelem d’Alóu presbyterum; per a l’hospital del Sant Esperit de Lleida, pro sanctissimo sudario de Cadimio garlatensis diocesis, per a l’hospital i església de Santa Bàrbara de Pruneres d’Hostoles (Girona), per l’hospital de Sant Blai (Elna), per Santa Maria de Passanant, per Santa Maria del Tallat, per Sant Sebastià del Farell (Barcelona), per Sant Antoni de Cervera i per Sant Sebastià del monestir de Lleida. De dos anys més tard hi ha el permís pel quistor de Santa Maria del Pinós (Urgell), constant que podia recaptar en tot el bisbat menys a les parròquies de Calonge, Castelltallat i Molsosa; també es donava permís per al de la Mare de Déu dels Àngels extramurs de Barcelona, per al de Sant Salvador de les Espases de Vacarisses, per al de Sant Sebastià de Riuprimer, per al de Sant Marçal del Montdseny, per al de Santa Anna de Monistrol de Montserrat, per al de Santa Maria de Vallclara de Bansells i, finalment, per al de Sant Nasari d’Oristà (13).
La particularitat, d’especial interès per aquest estudi, és que els ermitans, en el seu exercici de fer les captes, duien penjada al coll una capelleta de fusta, que es tancava amb dues portes, dins de la qual hi havia una reproducció de l’advocació del temple al qual representaven ornamentada amb flors de paper. Davant la imatge, per a protegir-la, hi havia una reixa i de les parets en penjaven medalles, escapularis i altres objectes de devoció. Segons Amades, visitaven les cases de pagès i eren molt ben rebuts. Mostraven la imatge a tots els de la casa els quals la besaven. Els quistors que podien anaven acompanyats amb una mula, a les alforges de la qual posaven les almoines –generalment en espècie-, i els més pobres anaven a peu. Feien nit en alguna de les cases, que pel fet de proporcionar-los estatge no els donava almoina (14). El folklorista seguia dient que eren personatges tinguts en una estima especial ja que eren transmissors de notícies, explicadors de rondalles, cantadors de goigs –evidentment de l’advocació que portaven- i, fins i tot, bons consellers matrimonials.
De referències antigues, Amades explica que hi havia quistors o captaires d’ermita que feien llargs recorreguts. Els de Montserrat, per exemple, anaven per tot la península i arribaven fins el migdia francès i el nord d’Itàlia. De temps més recents l’autor comptava que eren els de Rocaprevera (situat prop de Torelló, Osona) els més nombrosos i els que feien recorreguts més llargs (15). Aquests personatges havien adquirit diversos noms: aplegador, santer, qüestor o quistor, captaires d’ermita o frares d’alforja. Fos quina fos la seva denominació se’ls havia d’identificar per la seva vestimenta, tal com recull un ban publicat a Manlleu el setembre de 1764, i que havia de respondre al que era comú a la seva demarcació (16).Deia Xavier Valls i Mas, nascut a Gurb el 1921 però resident a Manlleu des de 1932, que recordava perfectament com passaven, abans de la Guerra civil (1936-39), nombroses capelletes portades per ermitans –sempre homes- des d’ermites més properes o més llunyanes: Els Munts, Cabrera, Sant Corneli, Santa Llúcia i, fins i tot, de Bellmunt. Es tractava d’unes capelletes petites “com una ampolla”, amb una portalleta al davant. Algunes només passaven un cop a l’any i d’altres més sovint. Quan arribaven a la casa deien “Ave Maria Puríssima, que me deixeu passar que us ensenyaré la Mare de Déu de Cabrera..., per exemple, i ens reuníem tota la família, dèiem un parenostre pels difunts i li donàvem algun cèntim”. Aquest tipus de capelletes, segons Valls, van durar fins arran de la Guerra Civil; posteriorment només recorda les de la Sagrada Família “que abans ja voltava i encara passa per casa”. Abans solien dur un llibret amb les oracions que s’havien de dir: “a l’arribada, ens reuníem tots i deien el Rosari i a la despedida, doncs només es podia tenir vint-i-quatre hores ja no es deia el rosari però si una petita oració”. Xavier Valls ha estat, tota la seva vida, un gran excursionista i és testimoni d’aquelles ermites que tenien veritable hostal i d’aquelles que en prou feines podien donar un mos al viatger. Li sap greu que es vagin perdent tradicions que ell recorda i que ja fa temps que no es fan.
L’existència d’aquestes capelletes almoineres o ermitanes apareixen com un referent immediat a les capelletes domiciliàries. Les que encara resten, majoritàriament en col•leccions particulars –n’hi ha una al Museu Diocesà de Girona-, són un clar exponent de l’art religiós popular (17) i només en casos molt concrets encara es troben en la seva ermita d’origen. Que, conjuntament amb d’altres elements i objectes de recapta –utilitzats, sobretot, quan l’Església només tenia l’aportació dels seus feligresos- van aparèixer diferents formes de recapta d’almoines, com el soc de les almoines, la bacina o safata, les caixes d’ànimes i , en general, les caixes almoineres, fixes i situades a l’entrada del temple religiós esperant rebre l’aportació anònima i desinteressada – o demanant algun miracle- del fidel pietós que l’oferia.
1 Pladevall i Font, Antoni. La Mare de Déu de Bellmunt: història i tipisme d'un vell santuari marià. Barcelona: Montblanc-Martín, DL 1992, pàg. 85
2 Pladevall i Font, Antoni. La Mare de Déu de Bellmunt: història i tipisme d'un vell santuari marià. Barcelona: Montblanc-Martín, DL 1992, pàg. 87
3 Solà i Moreta, Fortià. Nostra Senyora de Cabrera: monografia histórica. Barcelona: Imp. i Llib. La bona parla, 193, pàg. 89.
4 Pladevall i Font, Antoni. La Mare de Déu de Cabrera: patrona del Cabrerès. Barcelona: Montblanc-Martín, 1993, pàg. 93.
5 Resum històric i novena de Ntra. Sra. del Far: venerada en la Parròquia de Sant Martí Sacalm: bisbat de Vich. Vich: Imp. de J. Portavella, 1930, pàg 11
6 Colomer, P. ... [et al.]Borgonyà: una colònia industrial del Ter: 1895-1995. Vic: Eumo, 1996, (L'Entorn; 31) pàg. 291
7 Colomer, P. ... [et al.]Borgonyà: una colònia industrial del Ter: 1895-1995. Vic: Eumo, 1996, (L'Entorn; 31) pàg. 292
8 Colomer, P. ... [et al.]Borgonyà: una colònia industrial del Ter: 1895-1995. Vic: Eumo, 1996, (L'Entorn; 31) pàg. 293.
9 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l'any; volum 5. Barcelona: Salvat, 1982-1984, pàg. 340 – 341.
10 (Amades, Joan. Costumari català: el curs de l'any; volum 5. Barcelona: Salvat, 1982-1984, pàg. 340 – 341. ISBN 84-345-3673-0
11 Arxiu Episcopal de Vic. Corresp. Parròquia Sant Vicenç amb el bisbat, 7 – 2 – 1899
12 Solà i Moreta, Fortià. Nostra Senyora de Cabrera: monografia histórica. Barcelona: Imp. i Llib. La bona parla, 193, pàg. 90.
13 Corbella, Ramon. “Quistors y santuaris autorisats pel bisbe de Vich en 1519 – 1522”. Butlletí del Centre Excursionista de Vich, núm. XLVII, setembre – desembre de 1923, p. 150 – 151
14 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l'any; volum 5. Barcelona: Salvat, 1982-1984, pàg. 340 – 341
15 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l'any; volum 5. Barcelona: Salvat, 1982-1984, pàg. 341
16 Torrent i Garriga, D. “Crónica rancia”, El Ter [Manlleu]. 8 de juliol de 1899), núm. 41, pàg. 1
17 Vilamitjana, Jordi. “Les Caixes almoineres – tradició, religió i art”. (catèl•leg de l’exposició celebrada del 7 al 30 de març de 2003 al Centre Cultural de Caixa de Girona –Fontana d’or- de la Fundació Caixa de Girona).
0 comentaris:
Publica un comentari