Capelletes de visita domiciliària de Manlleu

Presentació

2010-01-22T13:14:00.002+01:00

A determinades cases de moltes poblacions esdevé, cada dia –més o menys-, una escena semblant: truquen a la porta o al timbre; és el veí o veïna del costat o d’unes cases més enllà que porta, embolicada en una funda de roba, un espècie d’armariet. Qui la recull el sol posar en un lloc vistós de la casa, li treu l’embolcall i li obre les portes. Allà a dins, en aquesta caixa quadrangular de fusta, tancada amb un vidre, apareixen unes imatges religioses determinades: la Sagrada Família, la Marededéu del Sagrat Cor de Jesús o alguna altra figura relacionada directament amb la religió catòlica. En alguns casos hi ha una bombeta i s’endolla el fil per fer-la lluir; en d’altres, a més, se li dirigeix una oració de benvinguda o una pregària demanant un bon futur pel nucli familiar. Després de vint-i-quatre hores, generalment, es reprodueix el gest a la inversa: es fa una reverència d’acomiadament, es diposita una almoina a la caixeta que hi ha feta expressament a la base, es tanquen les portes i es torna a enfundar. Seguidament, algú de la casa, que ha estat partícip dels gestos esmentats n’agafa la nansa que sobresurt, passa la porta i s’arriba a la casa del veí o veïna convinguts prèviament. Truca a la porta o al timbre i fa lliurement de l’objecte amb el mateix gest que li van fer abans a casa seva. I així, dia a dia, fins a completar un cicle que, generalment s’aproxima als trenta dies d’un mes qualsevol. I l’espera la zeladora o zelador, procurant que no s’endarrereixi massa, buida la caixeta de les aportacions econòmiques –que guarda amb les dels mesos anteriors. Procura que el primer dia del mes següent el veí o veïna a qui lo correspon torni a rebre aquell petit habitacle d’imatge religiosa. Així, continua la cadena, de forma circular, entre determinades cases d’una parròquia on cada llar és una baula d’una cadena o circuit de fe pràcticament es fa invisible; cada família sap qui li porta aquella capelleta i, alhora, a qui la ha de dur però moltes vegades, gairebé sempre, ignora quines altres llars la rebran i la passaran. La fe i la devoció popular no s’estan quietes: són el producte de les “capelletes de visita domiciliària” dedicades a la Sagrada Família, majoritàriament, a alguna advocació mariana o a algun sant. Són “capelletes”, si, capelles en petit, que en lloc d’esperar els fidels els van a veure.
I de moment, per sort, en alguna casa, un o altre dia, algú pregunta: “quin dia és avui?”. “Ah! –respon algú- avui portaran la capelleta”.

Podeu llegir tot l'estudi clicant a les diferents seccions que hi ha indicades a la dreta 88888

Agraïments

2008-08-04T16:21:00.000+02:00

Aquest bloc i l'estudi que l'han fet possible han estat possible gràcies a la col•laboració de les següents persones a les quals adreço el meu agraïment:

Maria Anfruns
Josepa Autet
Josep M. Blanquet
Maria Bou
Francesc Capdevila
Isabel Casadevall
Carme Costa
Antoni Donada
Núria Griera
Pilar Illamola
Montserrat Madirolas
Dolors Martínez
Maria Masoliver
Maria Molist
Carme Pajerols
Montserrat Parareda
Teresa Prat
Antoni Rierola
Bartomeu Subiranas
Angeleta Suriñach
Dolors Traveria
Xavier Valls
Ramona Verdaguer
Trini Vila
Conxita Vilalta

Introducció, hipòtesi de treball i objectius

2008-08-04T14:49:00.001+02:00

De les definicions que la Gran Enciclopèdia Catalana ofereix del terme capelleta, que encapçala amb la de “capella petita” n’hi ha dues de gran interès per al present estudi. La primera diu “caixeta que conté una imatge i que hom porta de casa en casa per a ésser-hi venerada en la pràctica de la visita domiciliària”; i la segona diu “simulacre de capella que portaven els ermitans d’un santuari per a la capta”. Una i altra tenen un gran protagonisme a les pàgines que segueixen. Les esmentades en darrer lloc, com ja fa evident el passat del verb que s’utilitza, ja no existeixen. Van deixar, però, una llavor al poble o a la ciutat en model i forma com s’esmenta en la primera definició.
Les “capelletes de visita domiciliària” és quelcom que gairebé tothom recorda haver vist a casa seva o que encara la té present. Són una forma de devoció religiosa popular que actua amb gran independència de l’autoritat eclesiàstica, sovint la parroquial, i que s’autoregula en forma de circuits o, pròpiament més ben dits, “cors” d’un grup de famílies que se la passen la una a l’altra, amb un ordre i periodicitat predeterminats sota l’atenció d’algun dels seus membres. En molts casos fa anys que aquest procés funciona regularment; en d’altres va com pot; i en alguns desapareix com ho fan moltes manifestacions populars.
De capelletes n’hi ha de diversos models i formats. Genèricament es tracta d’un armariet de reduïdes dimensions adient per poder-lo transportar gràcies a una nansa a la part superior. Té dues portes al davant, que es tanquen amb un senzill i petit ganxo. Un cop obertes, situat a la part superior i cap amunt, es pot desplegar una espècie de corona o cimbori triangular amb una creu a la punta i que, d’aquesta manera, queda a la part més alta del conjunt; cal dir que en les més modernes no hi sol haver aquest element i tenen una forma de “caixa”. Hi sol haver un forat llarg i estret que permet dipositar els donatius –en forma de moneda- que van a parar a un receptacle situat a la part inferior; les més antigues pot ser que no tinguessin aquest tipus de “guardiola” ja que es donava preferència a la presència de la imatge de la Sagrada Família que no a la recapta econòmica, que es feia per altres mitjans. La resta del conjunt, tapat per un vidre, era reservat a les imatges escultòriques, a vegades acompanyades de flors. A la part posterior s’hi sol posar el llistat de famílies i el dia que els pertoca tenir la capella. En alguns casos, també, hi ha un espai per a un llibret d’oracions diverses, entre les quals no falta la dedicada a l’advocació concreta que és present, ja sigui la Sagrada Família o una altra. Cal destacar, finalment, que ressalten les més velles –generalment anteriors a la Guerra Civil espanyola- per descobrir la seva producció artesanal, amb treballades motllures a la fusta; les més modernes no s’han escapat a la producció en sèrie.
Les pàgines que segueixen pretenen ser un retrat de com a l’any 2006 funcionen les “capelletes de visita domiciliària” a la població de Manlleu (Osona). Si mai desapareix la darrera en quedarà aquesta constància. Tant de bo no passi o, si més no, encara tardi a passar.

Hipòtesi de treball
Les hipòtesi contingudes en el projecte de treball de recerca etnològica “Circuits invisibles de fe: les capelles de visita domiciliària a Manlleu (Osona) quedaven explicitades en aquestes tres afirmacions:
· Les capelletes responen a un model de cristianització del context familiar
· Hi ha diverses motivacions entre els diferents devots que formen part dels circuits.
· És una tradició que disminueix en el conjunt de mostres de religiositat popular
A partir de la recerca de documentació i el recull de les fonts orals que la complementen i enriqueixen es verifiquen o es contradiuen aquestes hipòtesi.

Objectius
Així mateix es plantejaven, de partida, els següents objectius:
· Contextualitzar l’origen de les capelletes de visita domiciliària
· Identificar els circuits de les capelletes domiciliàries a les diferents parròquies del terme de Manlleu
· Estudiar els orígens i la història de cada circuit
· Enregistrar les mostres i motivacions de devoció a les diferents capelletes domiciliàries
· Establir elements que permetin establir les bases per a l’estudi de les capelletes domiciliàries en general; extrapolació de la metodologia de l’estudi i analogia de resultats
La resposta a aquests plantejaments consten en el present estudi o treball d’investigació el qual parteix d’uns fonaments històrics, amb una certa arrel antropològica, i es desenvolupa en el context territorial esmentat en el títol. Bàsicament, es tracta, d’identificar i observar una manifestació de religiositat popular que, aparentment allunyada del sentit comunitari i social, entra en el context més íntim: el nucli familiar.

Les capelletes itinerants: captació de diners, irradiació de fe

2008-08-04T13:54:00.002+02:00

Durant molts de segles, pràcticament fins que es van establir els acords amb l’Estat, les parròquies es mantenien gràcies a les aportacions dels seus fidels. Les dotalies i actes de consagració de les esglésies ja definien, a l’alta edat mitjana el territori en el qual podien exercir el dret de reclamar els delmes. Posteriorment van ser ben prolífiques les donacions de terrenys mitjançant els testaments de nobles i no nobles a l’espera d’una millor acceptació en el regne celestial. Aquest darrer procediment va proporcionar grans riqueses materials i propietats a monestirs i altres centres religiosos que van assolir un gran pes social i econòmic més enllà de l’austeritat que el missatge de la fe proclamava.
Tot i els diversos intents de limitar l’acumulació de propietats per part de l’església no va ser fins el regnat d’Isabell II que es va esdevenir la desamortització de Mendizábal (1836-51) en la qual es van posar a la venda els béns del clergat. D’aquesta manera es va procedir a un canvi de mans de molts terrenys i edificis religiosos dels quals se’n va beneficiar la burgesia que estava en plena expansió econòmica. Molts temples van caure en desús i el poble baix ben poc va rebre’n cap guany i, sobretot, les petites parròquies van veure eixutes moltes de les seves possibilitats d’ingressos econòmics.
Aquest motiu, entre d’altres, va generar tota una sèrie de petites accions per facilitar la recapta de diners i espècies que servissin de suport i manteniment dels petits nuclis parroquials. Se solia encarregar aquesta tasca a una confraria o pabordia que anava rellevant els seus membres cada temps predeterminat. A Manlleu, per exemple, existia la “Pabordia de la Mare de Déu de Cap d’Altar” que, també, s’encarregava, des del segle XVI, d’organitzar les diverses manifestacions religioses de caràcter festiu (1). Per pagar les despeses d’aquestes activitats solien utilitzar les bacines o safates que cada missa recollien els donatius dels assistents a l’Ofici; així mateix es cuidaven de recollir els diners dipositats a les caixes almoineres que, dedicades a un o altre sant o, especialment, a la salvació de les ànimes del purgatori, es trobaven a les parets del mateix temple. Una especificitat –i de les que donaven més rendiment- era la presència de les pabordesses en els bateigs dels infants on passaven la safata a pares, padrins i a tots els presents.
Un altre moment d’especial feina pels pabordes i pabordesses era el dia de la Festa Major, el 15 d’agost, quan es feien els anomenats “Llevants de taula”. Aquesta manifestació, pròpia de la població manlleuenca, coincidia amb el dinar de la festa, celebrat a totes les cases amb la màxima magnificència i, moltes vegades, amb familiars convidats. A mig àpat i fins a la sobretaula, els pabordes i pabordesses, acompanyats d’un grup de músics, passaven pels carrers de la vila fent crida a veïns i forasters que s’atansaven a les finestres, balconades i portals. Aleshores era quan se’ls mostrava la bacina o safata d’argent, dedicada a la Mare de Déu Assumpta on anaven caient les monedes i els donatius dirigits, en aquest cas de forma expressa a la patrona de la població. Un cop havia passat la comitiva, que per la mainada representava un moment especial de la festa, els comensals tornaven a la taula (2).Aquesta i d’altres formes pròpies van anar desapareixent en les primeres dècades del segle XX.
També era destacable la diada de Pasqua de Resurrecció quan els membres de la pabordia feien un recorregut per les masies del terme; en aquest cas se solien recollir ous que, l’endemà eren sortejats a la plaça major.
Els sistemes de recollida de diners era, com s’ha vist, molt diversos i s’aprofitava qualsevol necessitat de l’ús de la parròquia, de part dels fidels, per fer la capta. Un cas curiós era el benefici que es treia de l’anomenat “pa dels funerals”. Es tractava de l’obsequi d’un pa que feia la familiar més propera al difunt i que, posteriorment, era venut.
El pa, com aliment simbòlic a més de nutritiu, també s’utilitzava com a sistema de recollida d’almoina destinada als més pobres. Era el conegut com a “Pa de Sant Antoni”. Aquest costum, que variava depenent dels llocs, a Manlleu es feia per Sant Antoni de Pàdua i va tenir lloc fins passada la Guerra Civil (1936-39) (3).En d’altres contrades es feia per Sant Antoni Abat però el dia més escaient era pel juny i havia pres empenta a finals del segle XIX des de Pàdua mateix com a record de la promesa que els pares feien al sant fent obsequi del mateix pes del nadó en forma de pa. A moltes esglésies, com a Manlleu, hi solia aparèixer una caixeta expressa, a vegades amb la figura d’aquest personatge universal de l’església catòlica al costat de les altres, i habituals, caixes almoineres (4). De forma semblant, però més habitual, hi havia la recapta del “pa dels pobres”, que tenia lloc diverses ocasions al llarg de l’any. El gener de 1953 encara existia i en aquella ocasió es van recollir 904 pessetes i es destacava que “entre esas limosnas se han encontrado dos billetes de 50 y dos de 25 pesetas” (5). El mes següent es van recaptar 512 pessetes i “entre ellas habia 4 billetes de 25 y 1 de 50 ptas” (6) i durant el mes de març la quantitat va pujar a 682,80 pessetes de les quals 4 bitllets eren de 25 (7). De record d’algunes devotes manlleuenques és present el donatiu d’un pa o panet a la gent més pobra i que tenia lloc, precisament, el 13 de juny; ho feia una parròquia vigatana.
Moltes i variades eren, per tant, les formes habituals de recollides de fons per al manteniment de les parròquies, de les seves accions religioses i de les seves obres solidàries. La inclusió d’aquest aspecte en el present estudi és la indissoluble presència –com es veurà més endavant, d’una guardiola a les actuals capelletes de visita domiciliària i que han esdevingut una via de suport econòmic pel manteniment de la parròquia.

1 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1950) núm. 1036. 4 de maig
2 Puntí i Collell, Joan. “Festa Major” Manlleu [Manlleu], (11 d’abril de 1931).núm. 60. pàg. 32.
3 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1946) núm. 812. 9 de juny.
4 Vilamitjana, Jordi. “Les Caixes almoineres – tradició, religió i art”. (catèl·leg de l’exposició celebrada del 7 al 30 de març de 2003 al Centre Cultural de Caixa de Girona –Fontana d’or- de la Fundació Caixa de Girona).
5 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1953) núm. 1.204. 1 de març.
6 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1953) núm. 1.204. 1 de març.
7 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1953) núm. 1.211. 12 d’abril

Els antecedents immediats: les capelletes almoineres dels ermitans

2008-08-04T13:31:00.006+02:00

La recerca d’un fenomen semblant i antecedent a les capelletes de visita domiciliària, proper en el temps, igual en la forma i amb objectius més o menys coincidents, es troba a les capelletes almoineres dels ermitans.
Aquests personatges, que en el seu origen havien plantejat la vida de forma ascètica, perseguint la pau interior i l’expressió de la seva fe des de la solitud i la vida solitària, havien aparegut en els primers segles del cristianisme –simbolitzats en els seus dos primers protagonistes, Pau de Tebes i Antoni. L’alta consideració que havien anat assolint en els segles posteriors els havia convertit en exemple pietós i se’ls havia, pràcticament, “santificat”.
Des del segle XVI en endavant, la funció i la figura de l’ermità havien variat considerablement respecte d’aquests inicis llunyans en el temps. Principalment se’ls associava a les anomenades ermites –enteses com a capelles situades en despoblat o llocs de difícil accés- on exercien diverses funcions. Precisament per aquesta situació territorial apartada –que proporcionava l’associació amb la idea de vida eremítica original- les ermites havien esdevingut lloc de culte però també d’hostatgeria –amb edificis adossats amb aquesta expressa utilitat- ja que tenien habitacions o cel•les preparades per als visitants devots de l’advocació, Mare de Déu , santa o sant, a qui era dedicat el temple religiós que n’era nucli i motiu.
Generalment, els ermitans feien la seva feina de manteniment del conjunt d’edificis acompanyats de clergues tonsurats –amb un particular tall de cabells que els identificava- que s’anomenaven, popularment, donats, o per sacerdots; també s’acostumava a formar part d’aquests personatges estretament lligats a l’ermita uns obrers –triats a sort o per algun ordre especial- entre els feligresos laics dels voltants. Quan existia aquest grup, els ermitans solien ser els qui habitaven permanentment a l’ermita i havia de retre comptes de donatius o llegats als obrers –que exercien d’administradors- i als sacerdots –que deien missa quan els tocava.
Aquest tipus d’organització, però, podia variar segons l’ermita com també ho podia fer al llarg del temps. Així, per exemple, al santuari marià de Bellmunt (Osona) –terme de Sant Pere de Torelló i situada sobre la serra del mateix nom a 1.246 metres d’alçada-, del segle XIII al XV se’n feien càrrec els donats o, fins i tot, sacerdots; més endavant la funció va passar a ser ocupada per un ermità laic vestit amb una túnica burella –de color fisc- que rebia i s’ocupava dels hostes (1). D’aquesta manera, tal com ho demostren els pactes d’ingrés dels ermitans a l’esmentada capella, durant el segle XVIII, els seus deures esdevenen més administratius que religiosos (2). D’un altre santuari osonenc, el de la Mare de Déu de Cabrera, - en terme de Santa Maria de Corcó i situat a 1.302 metres d’alçada en plena Serralada Transversal- se sap que hi havia ermitans des del segle XVI i que professaven, encara, la regla eremítica de Sant Pau i Sant Antoni. En aquests casos de clara dedicació religiosa se’ls anomenava amb el prenom de Fra. En documents referents a aquesta capella, de 1602, es consignen en els comptes 3 lliures i 5 sous “per una túnica per fra Pera” i el 1608 els obrers Masallera i Coma obren uns subscripció per comprar “un hàbit” per a l’ermità Fra Pere Costa (3). No seria fins el darrer terç del segle XVIII que la funció d’ermità l’ocuparia el membre d’una família laica, com passaria en molts altres santuaris, en la qual el cap de la casa s’anomenaria ermità i la seva esposa l’ermitana (4).
En el santuari o ermita de Nostra Senyora del Far també es té constància de l’existència d’ermitans des del segle XVII, moment en el qual es van edificat l’edifici que li havia de servir de vivenda i l’hostatgeria. La llinda de porta d’entrada duu la data de 1691 i algunes llindes de les cel•les interiors la de 1650 (5).Aquest santuari, que pertany al municipi de Susqueda, la Selva) presideix una imponent cinglera i ja és esmentat des de 1269. Els ermitans la van abandonar després de la Guerra Civil (1936/1939). D’altres exemples se’n troben en la gran majoria d’ermites que encara perviuen i, fins i tot, de les que han desaparegut. Aquest és el cas del santuari de la Mare de Déu de Borgonyà –en terme de Sant Vicenç de Torelló, al nord de la Plana de Vic- que ja era esmentada el 1307. En aquest cas, l’ermità rebia les ordres i depenia dels obrers i del rector de Sant Vicenç i tenia, com especial deure, el manteniment de la capella i el seu terreny, l’atenció als pelegrins que la visitaven, entre d’altres. Les dates més antigues de l’ermità de Borgonyà daten de 1604 (6). La curiositat d’aquesta ermita es troba en el futur que li va proporcionar la seva situació geogràfica propera al riu Ter. El 1895, l’empresa Nuevas Hilaturas del Ter va comprar els terrenys on hi havia la capella i els seus voltants per fer-hi una gran colònia industrial. Aquesta adquisició va comportar que des del bisbat de Vic –ocupat, aleshores, pel bisbe Josep Morgades i Gili- no es cedís l’espai de l’ermita i terreny més propers; així, era la diòcesi qui mantenia la potestat sobre l’ermita i l’ermità. En aquest cas concret –i degut a les tensions entre empresa i bisbat per la por d’aquest darrer que no es fes proselitisme de la religió anglicana (cal pensar que la colònia havia esdevingut un petit poble i els propietaris de la indústria eren d’origen anglès)- el bisbat observava amb atenció qualsevol moviment que els industrials iniciessin i que anés en contra de la presència de la capella –que va ser remodelada amb pagament de l’empresa- i de l’ermità. El 1920, emprendre possessió un nou ermità –tot i que el representant dels industrials veia amb bons ulls la desaparició d’aquesta figura- es deixava constància que se’l mantenia ja que la família de l’anterior ermità feia 750 anys que ocupava el lloc (7). Pocs anys després, però, l’ermità va esdevenir “sacristà-campaner” i, posteriorment, va desaparèixer (8).
Una de les principals funcions que havia de fer l’ermità, a part de les que s’han esmentat en cada cas i que, més o menys, formaven part d’un mateix tipus de deure, hi havia la de fer recapta. Segons Joan Amades quan arribava el mes d’octubre, un cop acabats els aplecs, la majoria d’ermitans –o quistors- abandonaven els seus habitatges i feien camí a la recerca de captes en profit del culte de la imatge titular de l’ermita (9).
L’ermità de Bellmunt, per exemple, recorria durant alguns dies diferents parts de la diòcesi de Vic i també per la de Girona (10). El de Borgonyà, segons la documentació que establia les seves tasques “Tendrá la obligación de haver las colectas de costumbre...” (11). El de Cabrera, per la seva banda, tenia obligació de fer cinc captes anyals per les parròquies veïnes; es tractava d’almoines en espècie segons la temporada. Així, la primera era l’anomenada plega de la llana, la segons del blat, la tercera dels fesols i blat de moro, la quarta era de la cansalada, i la cinquena la dels ous, fil i cànem (12). Precisament, els bisbes de Vic solien autoritzar als quistors de santuaris, esglésies i hospitals de qualsevol bisbat per poder recaptar dins la seva diòcesi. Així, en 1519, els autoritzats eren els captaires de Sant Sebastià d’Oristà, de la Mare de Déu del Roure d’Allers (Girona), de la Mare de Déu de Gràcia del Convent dels Agustins de Lleida, de Sant Segimon del Montseny, de Santa Maria de la Pietat del Convent de Sant Agustí d’Igualada, de Sant Sebastià d’Òdena, de la Mare de Déu de Borgonyà, de Sant Miquel de les Illes Medes (Girona), de Santa Cecília de Montserrat, de Sant Eloi de Tàrrega, de Santa Magdalena de Roda dita del Conangle, de Sant Genís d’Oristà, del Monestir de m’Estany, de la Mare de Déu de Núria, de la Mare de Déu del Coll d’Osor, de Santa Maria de les Sogues (Urgell), de l’Hospital de Santa Creu de Barcelona, per als “captius dels Moros”, de Santa Quiteria, de Santa Bàrbara, de la Mare de Déu del Puig de França, de Santa Magdalena de Corbera, de Santa Maria del Collell, de Santa Llúcia del Castell de Rajadell i de Sant Llop del Convent del Carme. El 1520 s’afegia a aquesta llista la possibilitat de recapta pro construccione operae capellae Beatae Mariae noviter inventae in parrochia Sancti Bartolomey de Gradu (Sant Bartomeu del Grau), per discretum Michaelem d’Alóu presbyterum; per a l’hospital del Sant Esperit de Lleida, pro sanctissimo sudario de Cadimio garlatensis diocesis, per a l’hospital i església de Santa Bàrbara de Pruneres d’Hostoles (Girona), per l’hospital de Sant Blai (Elna), per Santa Maria de Passanant, per Santa Maria del Tallat, per Sant Sebastià del Farell (Barcelona), per Sant Antoni de Cervera i per Sant Sebastià del monestir de Lleida. De dos anys més tard hi ha el permís pel quistor de Santa Maria del Pinós (Urgell), constant que podia recaptar en tot el bisbat menys a les parròquies de Calonge, Castelltallat i Molsosa; també es donava permís per al de la Mare de Déu dels Àngels extramurs de Barcelona, per al de Sant Salvador de les Espases de Vacarisses, per al de Sant Sebastià de Riuprimer, per al de Sant Marçal del Montdseny, per al de Santa Anna de Monistrol de Montserrat, per al de Santa Maria de Vallclara de Bansells i, finalment, per al de Sant Nasari d’Oristà (13).
La particularitat, d’especial interès per aquest estudi, és que els ermitans, en el seu exercici de fer les captes, duien penjada al coll una capelleta de fusta, que es tancava amb dues portes, dins de la qual hi havia una reproducció de l’advocació del temple al qual representaven ornamentada amb flors de paper. Davant la imatge, per a protegir-la, hi havia una reixa i de les parets en penjaven medalles, escapularis i altres objectes de devoció. Segons Amades, visitaven les cases de pagès i eren molt ben rebuts. Mostraven la imatge a tots els de la casa els quals la besaven. Els quistors que podien anaven acompanyats amb una mula, a les alforges de la qual posaven les almoines –generalment en espècie-, i els més pobres anaven a peu. Feien nit en alguna de les cases, que pel fet de proporcionar-los estatge no els donava almoina (14). El folklorista seguia dient que eren personatges tinguts en una estima especial ja que eren transmissors de notícies, explicadors de rondalles, cantadors de goigs –evidentment de l’advocació que portaven- i, fins i tot, bons consellers matrimonials. De referències antigues, Amades explica que hi havia quistors o captaires d’ermita que feien llargs recorreguts. Els de Montserrat, per exemple, anaven per tot la península i arribaven fins el migdia francès i el nord d’Itàlia. De temps més recents l’autor comptava que eren els de Rocaprevera (situat prop de Torelló, Osona) els més nombrosos i els que feien recorreguts més llargs (15). Aquests personatges havien adquirit diversos noms: aplegador, santer, qüestor o quistor, captaires d’ermita o frares d’alforja. Fos quina fos la seva denominació se’ls havia d’identificar per la seva vestimenta, tal com recull un ban publicat a Manlleu el setembre de 1764, i que havia de respondre al que era comú a la seva demarcació (16).
Deia Xavier Valls i Mas, nascut a Gurb el 1921 però resident a Manlleu des de 1932, que recordava perfectament com passaven, abans de la Guerra civil (1936-39), nombroses capelletes portades per ermitans –sempre homes- des d’ermites més properes o més llunyanes: Els Munts, Cabrera, Sant Corneli, Santa Llúcia i, fins i tot, de Bellmunt. Es tractava d’unes capelletes petites “com una ampolla”, amb una portalleta al davant. Algunes només passaven un cop a l’any i d’altres més sovint. Quan arribaven a la casa deien “Ave Maria Puríssima, que me deixeu passar que us ensenyaré la Mare de Déu de Cabrera..., per exemple, i ens reuníem tota la família, dèiem un parenostre pels difunts i li donàvem algun cèntim”. Aquest tipus de capelletes, segons Valls, van durar fins arran de la Guerra Civil; posteriorment només recorda les de la Sagrada Família “que abans ja voltava i encara passa per casa”. Abans solien dur un llibret amb les oracions que s’havien de dir: “a l’arribada, ens reuníem tots i deien el Rosari i a la despedida, doncs només es podia tenir vint-i-quatre hores ja no es deia el rosari però si una petita oració”. Xavier Valls ha estat, tota la seva vida, un gran excursionista i és testimoni d’aquelles ermites que tenien veritable hostal i d’aquelles que en prou feines podien donar un mos al viatger. Li sap greu que es vagin perdent tradicions que ell recorda i que ja fa temps que no es fan.
L’existència d’aquestes capelletes almoineres o ermitanes apareixen com un referent immediat a les capelletes domiciliàries. Les que encara resten, majoritàriament en col•leccions particulars –n’hi ha una al Museu Diocesà de Girona-, són un clar exponent de l’art religiós popular (17) i només en casos molt concrets encara es troben en la seva ermita d’origen. Que, conjuntament amb d’altres elements i objectes de recapta –utilitzats, sobretot, quan l’Església només tenia l’aportació dels seus feligresos- van aparèixer diferents formes de recapta d’almoines, com el soc de les almoines, la bacina o safata, les caixes d’ànimes i , en general, les caixes almoineres, fixes i situades a l’entrada del temple religiós esperant rebre l’aportació anònima i desinteressada – o demanant algun miracle- del fidel pietós que l’oferia.

1 Pladevall i Font, Antoni. La Mare de Déu de Bellmunt: història i tipisme d'un vell santuari marià. Barcelona: Montblanc-Martín, DL 1992, pàg. 85
2 Pladevall i Font, Antoni. La Mare de Déu de Bellmunt: història i tipisme d'un vell santuari marià. Barcelona: Montblanc-Martín, DL 1992, pàg. 87
3 Solà i Moreta, Fortià. Nostra Senyora de Cabrera: monografia histórica. Barcelona: Imp. i Llib. La bona parla, 193, pàg. 89.
4 Pladevall i Font, Antoni. La Mare de Déu de Cabrera: patrona del Cabrerès. Barcelona: Montblanc-Martín, 1993, pàg. 93.
5 Resum històric i novena de Ntra. Sra. del Far: venerada en la Parròquia de Sant Martí Sacalm: bisbat de Vich. Vich: Imp. de J. Portavella, 1930, pàg 11
6 Colomer, P. ... [et al.]Borgonyà: una colònia industrial del Ter: 1895-1995. Vic: Eumo, 1996, (L'Entorn; 31) pàg. 291
7 Colomer, P. ... [et al.]Borgonyà: una colònia industrial del Ter: 1895-1995. Vic: Eumo, 1996, (L'Entorn; 31) pàg. 292
8 Colomer, P. ... [et al.]Borgonyà: una colònia industrial del Ter: 1895-1995. Vic: Eumo, 1996, (L'Entorn; 31) pàg. 293.
9 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l'any; volum 5. Barcelona: Salvat, 1982-1984, pàg. 340 – 341.
10 (Amades, Joan. Costumari català: el curs de l'any; volum 5. Barcelona: Salvat, 1982-1984, pàg. 340 – 341. ISBN 84-345-3673-0
11 Arxiu Episcopal de Vic. Corresp. Parròquia Sant Vicenç amb el bisbat, 7 – 2 – 1899
12 Solà i Moreta, Fortià. Nostra Senyora de Cabrera: monografia histórica. Barcelona: Imp. i Llib. La bona parla, 193, pàg. 90.
13 Corbella, Ramon. “Quistors y santuaris autorisats pel bisbe de Vich en 1519 – 1522”. Butlletí del Centre Excursionista de Vich, núm. XLVII, setembre – desembre de 1923, p. 150 – 151
14 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l'any; volum 5. Barcelona: Salvat, 1982-1984, pàg. 340 – 341
15 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l'any; volum 5. Barcelona: Salvat, 1982-1984, pàg. 341
16 Torrent i Garriga, D. “Crónica rancia”, El Ter [Manlleu]. 8 de juliol de 1899), núm. 41, pàg. 1
17 Vilamitjana, Jordi. “Les Caixes almoineres – tradició, religió i art”. (catèl•leg de l’exposició celebrada del 7 al 30 de març de 2003 al Centre Cultural de Caixa de Girona –Fontana d’or- de la Fundació Caixa de Girona).

La Mare de Déu del Sagrat Cor de Jesús

2008-08-04T13:11:00.014+02:00

Una de les advocacions, la menys nombrosa nombre de les capelletes de visita domiciliària que circulen per Manlleu, és la dedicada a la Mare de Déu del Sagrat Cor de Jesús, advocada de les causes difícils i desesperades.
La Congregació que vetlla per la devoció a la Mare de déu del Sagrat Cor de Jesús va ser fundada a França el 1954 per Jules Chevalier. Es tracta dels Missioners del Sagrat Cor que, molt aviat, van tenir seguidors en molts països. El 1880 es va establir una petita comunitat a Barcelona i des d’aquesta ciutat es van expandir per tot Sud-amèrica amb una veritable actitud missionera. Des d’aleshores que han estat presents a Catalunya, amb un santuari al barceloní carrer de Rosselló i amb fórmules de difusió diverses, com calendaris o capelletes de visita domiciliària.
No es pot dir des de quan existeixen les capelletes dedicades a aquesta advocació. Es pot considerar, pel seu origen, que van portar les formes de fer i actuar de França. Per això, és possible que siguin tant o més antigues que les que estan dedicades a la Sagrada Família.
No hi ha informació referent a la presència, a Manlleu, d’aquest tipus de capelles d’abans de la Guerra civil espanyola (1936-39) ja que els arxius dels Missioners del Sagrat Cor, que tenen la seu a Barcelona, van ser cremats.
D’aquestes capelles, des de 1981, se’n cuida la manlleuenca Carme Pajerols i Rabat . Arran d’una deixa que li van fer vint anys enrere d’ocupar-se d’una capella d’aquesta dedicatòria es va anar fent càrrec de les que, per defunció de les zeladores, quedaven sense organització. D’aquest fet n’ha resultat que ara en coordina unes sis, dues de les quals la va anar a buscar expressament als Missioners del Sagrat Cor, amb seu a Barcelona, per cobrir la demanda que tenia. És a aquesta mateixa organització religiosa a qui fa arribar les recaptacions anuals.
Segons manifestacions de la mateixa Carme Pajerols, la primera de la qual es va fer càrrec la tenia la manlleuenca Maria Obiols i havia estat continuada per la seva filla Genoveva Camp fins a la seva mort. Devia circular entre els veïns de la població des d’acabada la Guerra Civil “o fins i tot abans”.
Posteriorment se’n va encarregar de dues que cuidava la família Archs i que va vigilar la Teresa Archs “mentre va poder”. La Carme creu que “voltaven, almenys, també des dels anys quaranta”.
La següent de la qual es va cuidar era de Can Roqué, família molt important a Manlleu, i la Carme suposa que devia fer el seu itinerari des dels mateixos anys que les anteriors.
Finalment, a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta del segle XX, es resposta a la petició que li feien més devots de la Mare de déu del Sagrat Cor als quals no podia fer arribar les anteriors, ella mateixa va anar a buscar dues capelles més directament als Missioners del Sagrat Cor, al santuari que tenen al carrer Rosselló de Barcelona, i en va organitzar els circuits. Ella té constància, però, que a Manlleu n’hi havia alguna altra des de fa temps i, actualment, n’hi ha dues més de les quals no en fa de zeladora.
Cadascuna de les capelles la reben entre quinze o vint famílies i va acompanyada d’un llibret amb pregàries que inclou les que són específiques de la “visita domiciliària”.

La Carme creu que “és una bona obra continuar el costum de la visita de les capelles a domicili perquè el dia que et toca t’invita a pregar a la Mare de Déu del Sagrat Cor de Jesús, en aquest cas”. L’almoina que, lliurement s’hi fa, diu la Carme “va per als missioners que, amb molta entrega i gran fe, deixen el seu país i van per Amèrica i Oceania, principalment, a predicar i complir allò que va dir Crist: “aneu i prediqueu”.
Aquestes capelletes, cal deixar ben clar, no tenen una dependència parroquial sinó que ho fan, directament, del santuari barceloní que té la congregació. Aquest és el motiu pel qual els itineraris no es cenyeixin a un territori parroquial en concret i es distribueixin per tot Manlleu.
D’entre les capelletes d’aquesta advocació n’hi ha una amb una història particular. Va ser compara per la mare de la Càndida Sala i Subiranas quan, a l’edat de 35 anys va patir càncer. Va superar la malaltia i ella sempre va creure que havia estat l’ajuda de la Mare de Déu del Sagrat Cor de Jesús a la qual sentia molta devoció. Sempre que anava a Barcelona es passava a fer la visita a la Congregació dels Missioners del Sagrat Cor i, un dia, va decidir comprar la capelleta. “D’aquest fet deu fer uns quaranta o quaranta-cinc anys”, recorda la Càndida. Passat un temps, al veure que hi havia circuits itinerants de la capelleta la va oferir per establir-ne un. Així va ser com va esdevenir un membre més del cor. Fa més de deu anys va caldre substituir la capelleta, a causa de l’ús i d’algun desperfecte, per l’actual.
La mare de la Càndida ja fa uns any que es va morir però ella segueix rebent la capelleta el dia primer de mes. En llegeix les oracions corresponents i que consten al llibret que acompanya la capelleta, hi fa un donatiu i la passa al següent de la llista. El circuit és força llarg i arriba des del barri de Gràcia, on viu la Càndida, fins al centre mateix de la població.
Les capelletes de la Mare de Déu del Sagrat Cor de Jesús són molt similars entre elles i contenen una imatge idèntica de la Verge i el nen Jesús. Aquests són dos exemples gràficsde l’estructura externa de dues de les capelletes que circulen.

La Sagrada Família

2008-08-04T13:08:00.003+02:00

La Sagrada Família és la figura pietosa que reuneix el patriarca Sant Josep, la Verge Maria i el Nen Jesús i que ha servit a l’Església per exemplificar el model familiar per excel•lència.
Diversos, però més aviat escassos, són els moments en els quals els evangelis esmenten la família de Jesús al complert. El primer, és clar, es troba en el naixement amb la veneració dels pastors i dels Reis mags al nou nat i els dies posteriors en els quals acomplien la llei judaica de la circumcisió; el següent és el de la fugida a Egipte escapant del manament d’Herodes de fer-lo matar; posteriorment, ja de retorn a Natzaret, hi ha algunes escenes a la llar mentre pare i fill treballen d’ofici de fuster. Finalment, el que es prendria com a model escultòric més genèric per representar la Sagrada Família –especialment en les capelletes de visita domiciliària- coincideix en l’edat de dotze anys en què Jesús fa la visita anyal amb els seus pares a Jerusalem, allà –com comenta l’Evangeli segons Sant Lluc- l’infant Jesús s’hi va quedar sense permís dels seus pares. Aquests, després de buscar-lo en la caravana de viatgers, van decidir retornar a ciutat “I al cap de tres dies, el trobaren al temple, assegut enmig dels mestres, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel•ligència i de les seves respostes (1). És en aquets moment en què entrant a l’adolescència dóna els primers senyals evidents i en primera persona de ser el Messies davant d’aquells que, per edat i per bagatge havien de saber més que ell.
Aquest és el darrer moment en el qual apareixen els tres membres del nucli familiar en un sol context.
De Josep, sobre el qual Joan Soler i Amigó en descobreix la contradicció del fet que tot i ser el cap de família, pare “putatiu” de Jesús, no real, si pròpiament marit de la Verge Maria, és qui transmet la nissaga de David al seu fill (2). Tampoc s’esmenta, en cap moment, el succés de la seva mort.
La Verge Maria apareix amb més freqüència, sobretot en els moments finals i posteriors a la vida terrenal de Jesús. La seva figura ha impregnat de forma contundent la visió de la relació matriarcal amb el seu fill en la iconografia cristiana de tots els segles. Malgrat això, no va estar exempt de discussió el paper que se li havia d’atorgar i ha estat objecte de debat en diverses ocasions històriques –ja des dels concilis d’Efes (431) i de Calcedònia (451). En aquestes dues reunions, forá tenses, es va discutir si Maria només podia portar el títol de mare de Crist (Christotókos) però no el de mare de Déu (Theotókos). Per a resoldre el conflicte, l’emperador Teodosi II va tancar el conflicte recolzant la qualitat de Theotókos de Maria (3). Des d’aleshores, la devoció a Maria ha abastat múltiples formes i advocacions, ja sigui sola o, generalment, acompanyada del seu fill Jesús.

1 Lc, 2, 46 – 47
2 Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, cop. 1998, pàg. 660.
3 (Díez, F. Hombres, ritos y Dioses: introducción a la historia. Madrid : Trotta, 1995. 566 p. (Paradigmas; 10) pàg. 431.

Devoció manlleuenca a la Sagrada Família

2008-08-04T13:02:00.009+02:00

La constatació de la devoció i record particular dirigida pels manlleuencs a la Sagrada Família sorgeix fa un parell de segle enrere. En un altar lateral del temple parroquial de Sant Maria de Manlleu barroc –destruït el 1936 en els primers dies de la Guerra Civil espanyola-, del qual n’era el patró titular Sant Sebastià, que patró dels paraires manlleuencs en època preindustrial, hi havia la figura de Jesús, Maria i Josep. El conjunt arquitectònic, en forma de retaule, també contenia altres figures religioses i provenia de final del segle XVIII o principi del XIX (1). Així mateix, el 1812, havia estat fundada la Germandat de la Sagrada Família, de la qual n’eren membres, especialment, gent de la pagesia, i que tenia per finalitat oferir l’ajut mutu entre els associats en casos de penúria. Una de les dues reunions que es feien a l’any era, precisament, per la festivitat de la Sagrada Família, diada en què se celebrava una missa a l’altar de Sant Josep de l’església parroquial de Santa Maria. Tot i no tenir cap vinculació amb les Capelletes de la Visita Domiciliària, és curiós el fet que a l’esmentada Germandat hi havia un personatge destacat, l’andador, que es dedicava a passar per les cases associades i que guardava els diners recollits en una caixa, feta expressament, amb tres panys –un per cada clau que tenia cadascun dels tres membres de la junta- i que custodiava el germà major. Entre 1895 i 1936 eren d’uns trenta a quaranta membres però, tot i superar la guerra civil, va acabar-se extingint el 1966 (2).
També és destacable, tot i que no va passar de ser un intent, la intenció de col•locar una imatge de la Sagrada Família en una fornícula de l’edifici, situat al carrer del Pont de la població, de l’Associació de la Joventut Catòlica. Aquesta entitat, fundada el 1878, pretenia difondre els valors cristians entre la mainada i els joves manlleuencs i els oferia un espai i activitats –de lleure impregnat de proselitisme. Durant molts anys es va celebrar amb gran fervor la festa de la Sagrada Família –que s’havia adoptat com a patrona de l’entitat- i en ser completada la façana de la seva seu, a final del segle XIX, es va construir una fornícula a la part superior per col•locar-hi la imatge devocionada. Per qüestions econòmiques no es va acabar d’enllestir el projecte inicial i la capelleta no va ser ocupada per les figures a la qual anava destinada (3). Més d’un segle després d’aquest infructuós intent i com a resultat de les grans transformacions del temps que ha passat des d’aleshores, l’associació s’ha anat mantenint i ara és un espai teatral de gran solera i que ha servit d’escola a diversos actors i directors de l’escena catalana. A 2006, la Generalitat i l’Ajuntament, a través de la Fundació del Teatre Centre –nom actual de l’agrupació- reformarà tota l’estructura interior de l’immoble i es respectarà, tal com és, la seva cara exterior. Tot fa pensar, però, que la fornícula seguirà estant buida.
La Sagrada Família, però, va estar present durant molts anys uns metres més enllà d’aquest intent frustrat que s’esmentava en aquest carrer paràgraf. La casualitat va fer que, en haver-hi un pou en el mateix carrer, que es va transformar en font durant el segle XIX , aquesta va restar integrada a la part posterior del gran edifici de la seu central de la Caixa Manlleu. En el procés de construcció de la façana que donava al carrer del Pont es va aprofitar la deu d’aigua i es va embellir amb unes rajoles dedicades a la Sagrada Família –patrona de les entitats d’estalvi. Va durar de 1961 a 1996 any en què, amb motiu del centenari de Caixa de Manlleu, va refomar-se de nou aquella façana i es va transformar i despersonalitzar la font.
Altres mostres de devoció, escampades en el temps, són destacables en tant que han estat dedicades, separadament, a cadascun dels membres de la Família Sagrada.
La primera referència, no cal dubtar-ne, és la dedicació del temple parroquial a la Mare de Déu. L’Acta de Consagració de Santa Maria de Manlleu està datada en el reculat any del 906 i deixa ben clar a qui està dedicada. Aleshores, el veguer Fedanci va demanar al bisbe de Vic, Idalguer, la consagració “de l’església en el lloc anomenat Manlleu (...) en honor de santa Maria” (4). L’existència del temple, però, havia de ser molt més antiga ja que en el mateix document s’esmenten les paraules “reedificació” i utilització “de les parets antigues”. Aquestes dues referències fan pensar en un temple d’època visigòtica, abans de la invasió sarraïna i de la despoblació que durant gran part del segle IX va afectar a les terres d’Osona. Durant molts segles es va venerar una imatge de Santa Maria d’època del romànic tardà (sota l’advocació de la Mare de Déu de Gràcia) i que en època barroca es va substituir per la Mare de Déu Assumpta, tal com es manté en l’actualitat.
La imatge de la Mare de Déu de Gràcia va ser, finalment, retirada a un altar lateral fins a la seva destrucció l’any 1936 juntament amb la totalitat de les representacions escultòriques del temple. La justícia, però, va arribar amb la construcció de la segona parròquia manlleuenca –el 1951- quan es va inaugurar el centre religiós d’un barri de nova construcció el qual li va ser dedicada.
La devoció mariana, però, no ha estat limitada a les dues advocacions esmentades. Ja en el temple barroc de Santa Maria hi havia diverses representacions sota títols tant diversos com la Mare de Déu del Rosari, de la Mercè, del Carme, de la Divina Pastora, de la Puríssima, dels Dolors, dels Àngels i de Montserrat (5). Tot i que cap d’aquestes imatges va superar la destrucció de 1936 ni van ser restituïdes posteriorment, els carrers manlleuencs ofereixen –encara ara- en el façana d’alguna de les seves cases la figura d’alguna d’aquestes ja siguin de caràcter universal o més local.
De les primeres cal destacar la devoció a la Puríssima o Immaculada Concepció –que era mantinguda fidelment gràcies a l’arxiconfraria de les Filles de Maria- i que molt abans de l’acceptació dogmàtica de part de l’Església catòlica –dictada dogma de fe per Pius IX el 1854- ja era present en moltes llindes de cases manlleuenques molt anteriors en la forma escrita de “Ave Maria Purísima, sens pecado concebida” (6). De les segones és destacable la fe dels manlleuencs a la Mare de Déu de la Gleva –una de les qualificades de “trobades”-amb el santuari situat a uns tres quilòmetres de la població. Amb fornícula inclosa en un edifici privat del carrer de Vendrell, les primeres demostracions de devoció arrenquen en ple segle XVII. Des d’aleshores van ser continuats i nombrosos els romiatges multitudinaris al seu temple.
De fornícules dedicades a una advocació mariana n’hi ha, encara ara, moltes més que no pas la de la Mare de Déu de la Gleva; en el mateix carrer que aquesta hi ha la del Carme; en un altre carrer, el del pont, hi ha les de la Mercè i la dels Àngels. En d’altres vies urbanes hi ha la de Fàtima, la del Carme –altra vegada-, dues del Pilar (una de desapareguda), una de l’Assumpta, una a la de Núria i una dedicatòria genèrica a la Mare de Déu en una font barroca.
També, cal destacar els diversos altars, estendards, goigs i altres modalitats de fe mariana que Manlleu ha dedicat a la Mare de Déu en el decurs de la seva història. Un aspecte a assenyalar és que el 1883 els fabricants de Manlleu van nomenar la Verge del Carme com la seva patrona (7). Des d’aleshores, i fins el 1936, el 16 d’abril se celebrava festa general en les fàbriques –dedicades bàsicament al tèxtil- que s’aplegaven al llarg del riu Ter i del canal industrial que s’havia obert expressament a mitjan segle XIX.
L’espòs de Maria i pare, simbòlic de Jesús, ha estat un altre símbol religiós destacat en el transcurs de la devoció manlleuenca. Un dels primers altars laterals del temple parroquial en ser construït, per subscripció popular, va ser el ser Sant Josep; una imatge de la seva figura el presidia i portava als seus braços el nen Jesús i la vara florida que li és característica. L’altar devia ser de principis del segle XIX i, entre les seves columnes, donava lloc, també, a Sant Ramon Nonat i a Santa Teresa de Jesús. Sota mateix d’aquest element escultòric, el 1926, s’hi van col•locar les despulles d’un dels manlleuencs que en àmbits religiosos ha estat considerat com a més il•lustre, el que va ser bisbe de Sogorb (1881 – 1889), Francesc d’Assís Aguilar i Serrat (8). A part d’aquesta representació simbòlica, cal destacar que l’Ajuntament, o sigui l’òrgan civil dels manlleuencs, era conscient de la devoció cap a Sant Josep. Precisament, segons acord pres per l’Ajuntament, el 18 d’agost de 1858, Martí Sanglas, Vicenç Casacuberta i Isidre Bracons van adquirir, amb diners del comú, un pati i un hort per a obrir un carrer que comuniqués el de la Cavalleria amb el de Sant Martí. L’import de la compra va ser de 347 lliures. Al desembre següent es va construir un pont que travessava el torrent i que va ser pagat per diversos propietaris; va costar 49 lliures. L’Ajuntament va decidir donar el nom de Sant Josep al nou carrer considerant, com diu el text oficial, que “era impropi que una població com Manlleu no tingués una plaça o carrer dedicat a Sant Josep”. Pocs metres més enllà ja hi havia una fornícula dedicada al sant que va ser col•locada en el carrer dedicat al seu nom el 1953.
Aquesta estima especial per Sant Josep es va manifestar de forma pública durant la festa celebrada el 28 de gener de 1890, amb motiu de la declaració de la diada del Sant com a festa de precepte els vilatans van manifestar la seva alegria devota amb ofici solemne al temple parroquial, amb decoració dels carrers i una processó amb més de 1.200 llums (9).
També cal destacar que, des de 1896, hi havia un convent de les Germanes Josefines al carrer Enric Delaris. I que de la mateixa època en va néixer l’anomenat “Patronat de Sant Josep” que donava escola dominical i espai de lleure pels joves que durant la setmana havien de treballa a fàbrica; va perdurar fins el 1930 (10). Així mateix, des de principis del segle XX i durant unes dècades, al costat mateix del col•legi El Carme fundat el 1856, per les Germanes Carmelites, hi havia una església dedicada a Sant Josep i de la qual només se’n conserva la façana.
Finalment, només cal recordar, d’entre la Sagrada Família, la figura de Jesús. Amb prou entitat pròpia, només rebia devoció popular en el moment del seu naixement (Nadal) i la seva mort (Setmana Santa); la figura del Sagrat Cor de Jesús va ocupar aquest buit tant especial. Aquest símbol, que comparteix l’amor humà i el diví, va rebre l’empenta amb les visions de santa Marguerite-Marie d’Alacoque (1673-75). Des d’aleshores, aquesta forma de devoció, va rebre un impuls destacable i es va estendre arreu dels territoris de professió catòlica. El bisbe de Vic (1882 – 1899), Josep Morgadas i Gili, en va ser un gran propagador i li va acabar dedicant tota la seva diòcesi. El 1876 es va començar a celebrar la festa dedicada al Sagrat Cor de Jesús a qui se li dedicaria, el primer temple expiatori de l’estat espanyol, deu anys després en un pujol del terme municipal, arran del límit parroquial amb Sant Feliu de Torelló i Sant Martí de Sescorts, gràcies a l’empenta del devot Ramon Madirolas. Precisament, en aquest edifici, on se celebra un romiatge i festa en el mes de setembre, s’hi reuneixen els tres símbols de la Sagrada Família: el Sagrat Cor de Jesús, Sant Josep, i la Mare de Déu de Lourdes de França.
La presència del Sagrat Cor de Jesús, però, s’escampa per diversos llocs de Manlleu: des del col•legi dels Germans de les Escoles Cristianes –ara La Salle- fins a l’únic oratori privat manlleuenc –a Can Roqué del carrer de Sant Domènec (11). Algunes cases, encara, tenen a la seva porta aquest símbol com a protector de la llar i amulet per espantar els mals esperits (12).

1 Gaja Molist, Esteve. La Reconstrucció del Temple de Santa Maria de Manlleu. Manlleu: l'autor, 1986, pàg.20
2 Roca i Remolins, A. Manlleu. Episodis d’ahir. El Papiol : Efadós – Ajuntament de Manlleu, 2003, pp.60 – 62.
3 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1953) núm, 1244. 25 d’octubre.
4 Osona; redacció: Joan Albert Adell Gisbert ... [et al.]; [director de l'obra: Jordi Vigué]. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, DL 1984 (Catalunya romànica; 2) pàg. 317.
5 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1945) núm.754, 29 d’abril
6 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1954) núm., 1280. 27 de maig.
7 Gaja Molist, Esteve. El Manlleu del segle XIX. Manlleu: Gajal i Molist, 1983, pàg. 155.
8 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1945) núm, 19 de març.
9 Torrent i Garriga, D. Manlleu – croquis para su historia. Vic : Impremta Anglada, 1893, pp. 114 - 115.
10 Gaja Molist, Esteve. Manlleu: la història menuda. [Manlleu]: [s.n], 1984, pàg., 52 -54).
11 (Gavín i Barceló, Josep M. Osona. Valldoreix: Arxiu Gavín, 1984, pàg. 75 (Inventari d’esglésies) ISBN 84-85180-36-4
12 Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, cop. 1998, pàg. 173 - 174.

La Festa de la Sagrada Família i els goigs

2008-08-04T13:02:00.008+02:00

La celebració de la festa va ser iniciada als segles XVI i XVII però va rebre un gran impuls gràcies a la formació de l’Associació de la Sagrada Família, fundada el 1861. El folklorista Joan Amades exemplifica la Festa de la Sagrada Família, celebrada el primer diumenge després de l’epifania dient que es figurava la fugida a Egipte. Aquest fet que relaten els evangelis no hauria pogut passar, a l’imaginari popular, abans de la visita dels Reis Mags, el 6 de gener, doncs no haurien pogut adorar-lo si s’haguessin anat amb anterioritat. Per això la celebració es va posposar fins més tard, tot i tenint en compte que l’Església oriental creu que el naixement de Jesús va ser, precisament, el 6 de gener (1). Més endavant, però, va ser regulada litúrgicament i va ser col•locada el diumenge que s’ubica dins la vuitada de Nadal.
Durant els primers anys de funcionament de les capelletes domiciliàries, després de la Guerra civil espanyola, les zeladores les portaven i dipositaven a l’altar. Es deia una missa i, a partir de mitjan anys cinquanta, es cantaven els “Goigs en llahor de la Sagrada Família Jesús, Maria, Joseph, que canta les famílies associades de la Fidelíssima Vila de Manlleu” (2). Una part d’aquests goigs deien:
“O Manlleu, vila ditxosa,
sol de la Plana de Vich,
guardaràs lo tresos rich
de la Fe que’t fa gloriosa,
sit’ conservas arrimada
de eixa Família al altar....”
La primera edició d’aquests goigs estava datada de 1884 amb estampa dels Hereus de la Vídua la de Barcelona i continuaven amb una altra estrofa que concretava el seu origen manlleuenc (3):
“De Manlleu la vila amada
si volem, devots, salvar:
a Família sagrada
tots nos hem de consagrar”
A part d’aquests goigs particulars de Manlleu n’hi ha uns altres de molt més interessants per la seva vinculació expressa amb les capelles de visita domiciliària de la Sagrada Família. La lletra era de mossèn J. Verdaguer i la música de mossèn Lluís Romeu i diuen el nom de Himne á la Sagrada Familia pera cantarse en las festas de la “visita mensual domiciliaria”. Van ser editats a Barcelona per la Llibrería y Tipografía Católica el 1910; justament tres anys després de posar-se en funcionament el moviment pietós de les capelletes. La incertesa és si l’autor de la lletra és el mossèn Cinto de Folgueroles que, per altra part, va produir una gran quantitat de goigs. Si l’autor fos ell es tractaria, en qualsevol cas, de l’aprofitament d’uns goigs ja existents –ja que havia mort vuit anys abans de l’edició- i no uns de fets en concret per a la devoció de les capelletes. Hi ha, però, l’altra possibilitat de coincidència de noms; en aquest cas es podria assegurar la intencionalitat de l’autor. En qualsevol cas, el títol deixa ben clar amb quin objectiu es van imprimir: “pera cantarse en las festas de la visita mensual domiciliaria” (4). La tornada d’aquests goigs fa així:
“Jesús, Joseph y María
oh noms més dolsos que mel;
si al cor tothom vos tenía
la terra sería
la imatge del cel.”

1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l'any; volum 5. Barcelona: Salvat, 1982-1984, pàg. 443. ISBN 84-345-3673-0
2 Gasol, Josep M. “Calendari folklòric manlleuenc”. Lletres Amicals, (1958) volum 18, Manlleu
3 Pujol i Escalé, F. “Els goigs a Manlleu”. Lletres Amicals (1957), volum 15, Manlleu: [s.n]
4 Romeu, Lluís. “Himne á la Sagrada Familia pera cantarse en las festas de la “visita mensual domiciliaria” [Música impresa]. Barcelona ; Llibrería y Tipografía Católica,1910. 1 partitura, [3] p. ; 24 cm

Les Capelletes de Visita Domiciliària de la Sagrada Família

2008-08-03T11:55:00.004+02:00

De les diferents advocacions a les quals estan dedicades les Capelletes de Visita Domiciliària, les més nombroses a Catalunya són, sens dubte, les de la Sagrada Família.
L’origen d’aquestes capelletes en concret cal cercar-lo en l’obra de Sant Josep Manyanet (1833 – 1901). Nascut el 7 de gener de 1833 a Tremp, enmig d’una família nombrosa, va haver de treballar tot compaginant-t’ho amb els seus estudis que el van dur al seminari de Lleida i d’Urgell. Després de dotze anys al servei del bisbe de la diòcesi urgellenca, on va exercir diversos càrrecs, va ser ordenat sacerdot el 9 d’abril de 1859. Va ser durant aquesta època, com diu el Vicari General de la Congregació els Fills de la Sagrada Família a l’actualitat el pare Josep Maria Blanquet, “que es va adonar de com estava l’educació de les famílies i dels infants” i això el va impulsar a fer les seves obres posteriors, sempre tenint com exemple a la Sagrada Família. Cinc anys més tard, amb l’aprovació del bisbe, va fundar els Fills de la Sagrada Família Jesús, Maria i Josep i el 1874, va fer-ho amb les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret amb l’objectiu de, com ell mateix va dir en el seu dia “procurar la formació cristiana de les famílies, principalment a través de l’educació i instrucció catòlica de la infància i joventut i el ministeri sacerdotal”.
Poc després, es va traslladar a la parròquia de Sant Andreu de Palomar de Barcelona on va seguir amb la seva labor, obrint escoles, tallers i d’altres centres. Primer en aquest barri de Barcelona, ple de famílies humils i obreres i, posteriorment a diverses poblacions de l’estat espanyol; actualment les dues congregacions religioses que va fundar es troben a diferents països d’Europa, Amèrica i Àfrica, on hi treballen prop de 700 religiosos.
L’exemple de la seva tasca va ser sempre la Sagrada Família. Com dos exemples ben assenyalats cal esmentar la seva acció inspiradora del temple expiatori iniciat per l’arquitecte Antoni Gaudí –i que ha esdevingut, tot i que inacabat- un símbol de la ciutat de Barcelona; i la fundació, el 1899, de la revista “La Sagrada Família” des d’on va propagar la seva devoció.
Va morir el 17 de desembre de 1901 quan tenia 68 anys i, ben aviat, la seva fama de santedat va dur a la introducció de la causa de la seva canonització. El 1984, Joan Pau II el va declarar beat i el 16 de maig de 2004 va ser-ho com a sant (1).
Segons el pare Josep Maria Blanquet, la seva Congregació va ser la impulsora de l’existència de les capelletes de la Visita Domiciliària de la Sagrada Família. La idea na havia estat original, ja que li sembla que va venir de Bilbao, però des de 1907 que existeixen com es coneixen a l’actualitat. Aquesta iniciativa compartia objectius amb l’Associació de la Sagrada Família que el Papa Lleó XIII havia fundat el 1892 tot unificant d’altres moviments inspirats en la família de Jesús. Aquesta finalitat era la de procurar l’honor, la imitació i el culte de la Sagrada Família i configurar, mitjançant una forma de consagració, les famílies al model de la Sagrada Família de Natzaret.
Dins d’aquest context, per tant, i volent aportar una presència de la Sagrada Família a les llars –que segons la idea de Lleó XIII, que considerava en forma de quadre davant del qual la comunitat familiar es reunís a fer les seves pregàries-, els Fills de la Sagrada Família van impulsar l’existència de les capelletes. Creien que un quadre, com element pictòric, podia fer-se tant habitual que, fins i tot, esdevindria invisible en la decoració de la casa. En canvi, com diu el pare Josep Maria Blanquet “per reviure la presència de la Sagrada Família” era més propi la visita mensual de la seva imatge ja que “d’alguna manera, quan una família acull una capelleta, entra en comunió amb les altres famílies”; posteriorment, “i com a un grau més d’enfortiment de la presència de la Sagrada Família –segueix el pare Blanquet-, va sorgir la solidaritat entre zeladores i d’altres membres dels diversos circuits o cors –que havien d’estar formats per una trentena de famílies per complir amb el cercle mensual de la presència diària a cada casa- que es trobaven per a cosir o fer accions d’ajuda per a les famílies més pobres”.
Tot i aquesta valuosa aportació, sobta la informació referent a la parròquia de Granollers de la Plana –de la qual en forma part una petita zona del terme municipal manlleuenc- on consta que el 1894 s’hi va establir l’Associació de la Sagrada Família de la qual en van formar part, immediatament, 69 famílies iniciant-se, d’aquesta manera, la visita domiciliària (2). Sigui com sigui, possiblement per ser un antecedent associat a alguna ermita de l’entorn, es va avançar aquest tipus de culte; altres diverses fonts locals d’estudi, com en el cas de Rubí, però, estableixen l’origen de la manifestació pietosa a l’obra de Sant Josep Manyanet (3) i, fins i tot, l’Enciclopèdia Espasa dóna testimoni del fet amb aquestes paraules: “La misma publicación [referint.-se a la revista La Sagrada Familia] es el órgano de la Visita mensual domiciliaria á la Sagrada Familia, novísima y páctica forma de honrar á Jesús, Maria y José...” (4).

1 Blanquet, Josep M. “Apòstol de la Sagrada Família: Sant Josep Manyanet (1833 -1901)” [en línia] Temes d’avui, revista de teologia i qüestions actuals. Núm. 17, 1r semestre de 2005. Associació Cultural Temes d'Avui. Barcelona [Consulta: el 21 d’agost de 2006] Disponible a: (http://www.temesdavui.org/pdf17/06.pdf#search=%22Sant%20Josep%20 Manyanet%20filetype%3Apdf%22
2 Granollers de la Plana: nou-cents anys d'història; a cura de la Comissió del 900 aniversari de la Parròquia de Granollers de la Plana; coord. Ramon Rial. Vic: Eumo, 1988, pàg. 100, ISBN 84-7602-028-7
3 Brins d'història: les Nadales de Miquel Rufé: monografies rubinenques (1979-2002) Rubí: Fundació Museu-Biblioteca de Rubí, 2004, pàg. 136
4 Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana. Madrid: Espasa, 1905 - ,volum 32, pàg. 1116

Els circuits o ‘cors’ de les capelletes de la Sagrada Família

2008-08-03T11:50:00.003+02:00

Les “capelletes de visita domiciliària de la Sagrada Família”, sobre les quals s’ha fet l’estudi amb més profunditat, estan repartides segons les parròquies. D’aquesta manera els circuits solen respectar els límits parroquials i les zeladores fan les aportacions de les almoines recollides a la seva respectiva parròquia.
La població de Manlleu va néixer al voltant de l’església parroquial de Santa Maria que va ser consagrada el 8 de novembre de l’any 906 damunt d’un turó propi de l’espai central de l’orografia osonenca. En el document, acta o dotalia, s’esmenta el terme eclesiàstic que li passava a ser encomanat i que coincideix, a grans trets, amb el terme administratiu municipal; només per la part sud hi ha la única diferència ja que una petita zona depèn, parroquialment, de l’església de Sant Esteve de Granollers, dins el terme de Gurb.
El nucli urbà va anar creixent en el transcurs dels segles. Del punt inicial, Santa Maria, va desenvolupar-se, fins el segle XVI, per la part alta del turó –formant una sagrera amb clos murat –que ha esdevingut el barri de Dalt Vila- d’on sortien els camins que duien a les poblacions de l’entorn. Durant els segles XVII i XVIII es va començar l’edificació als marges dels camins esmentats i al llarg del XIX es va produir l’eixampla que unia la zona original amb el riu Ter –barriada coneguda per Baix Vila-, on es van instal·lar –en la segona meitat de la centúria- un gran nombre de fàbriques dedicades a la producció tèxtil.
Des d’aleshores Manlleu va esdevenir la capital industrial de la comarca i, evidentment, aquest fet va afectar al creixement demogràfic que va omplir les noves construccions d’habitatges. Així, dels 1.478 habitants que hi havia el 1801 es va passar a 5.823 el 1900.
Durant el segle XX va continuar l’ampliació del nucli que havia esdevingut centre d’atracció migratòria. El 1936 (a l’inici de la Guerra Civil) hi havia 7.036 manlleuencs. Aquest nombre es va mantenir, i fins i tot baixar, durant la dècada dels quaranta. El descens es pot atribuir als efectes de la contesa bèl·lica i de l’aiguat que es va produir l’octubre de 1940; totes dues catàstrofes –sobretot la inundació- van afectar, així mateix, al nucli de població. La segona meitat del segle va representar una recuperació i explosió –demogràfica i urbana- degut, sobretot, a l’arribada d’immigració de diverses zones d’Andalusia. A finals del segon mil·lenni ja eren 17.000 els habitants i una forta onada migratòria –en aquest cas des del Marroc, especialment- ha portat la dada als 20.000 en el present. Cal tenir en compte, per tant, que a l’actualitat hi ha prop d’un 20% de manlleuencs originaris d’altres estats del món, sobretot, dels que professen la religió musulmana.
D’aquest ràpid i vertiginós augment d’habitants se’n desprèn que la parròquia de Santa Maria va ser acompanyada per la parròquia de Nostra Senyora de Gràcia, el 1951, i Sant Pau del barri de l’Erm, el 1969. Aquesta distribució, que va afectar el nucli de població, també ho va fer a la resta del terme municipal: la zona nord-oest va ser assignada a Nostra Senyora de Gràcia, la zona nord-est a Sant Pau i la zona sud-est va restar a Santa Maria. Cal recordar, en aquest punt, que per la zona sud i sud-oest el límit jurisdiccional el marca el riu Ter i, només un grup de cases de l’altra banda del curs fluvial –respecte l’església parroquial- són de Santa Maria; la resta de terme pertany a Sant Esteve de Granollers del municipi veí de Gurb.
A nivell general cal esmentar, també, que és difícil de calcular una correspondència entre les dades aportades i el nombre de manlleuencs residents en cadascuna de les parròquies. Aquest fet es deu a dues qüestions: el recompte que té el padró de l’Ajuntament es fa en base als districtes i seccions electorals, els límits dels quals no coincideixen amb els parroquials; i a la distribució desigual de la població que no confessa la religió catòlica, que bàsicament e concentra al barri de l’Erm, el més poblat de tots, i que en gran part pertany a la Parròquia de Sant Pau.

Aquesta divisió no té res veure, tampoc, amb la segmentació social per barris de la població:

Capelletes de la Parròquia de Santa Maria

2008-07-31T14:06:00.006+02:00

Com s’ha esmentat en el punt anterior, la parròquia de Santa Maria va ser la primera i única des de l’origen de Manlleu fins a la meitat del segle XX. La seva primera consagració documentada, com s’ha esmentat anteriorment, es va fer el 8 de novembre de l’any 906. Aleshores, segons consta a l’acta d’aquest esdeveniment, es reedificava sobre un temple anterior i se li assignava, com a sufragània, l’església de Sant Esteve de Vila-setrú que estava inclosa en el seu terme.
A finals del segle XI es va reconstruir, probablement per fer-la més gran, i es va tornar a consagrar el 1086. Per aquella època s’hi va formar una petita comunitat canonical sota la regla de sant Agustí esdevenint un monestir regit per un prior (1). Aquest grup eclesiàstic va tenir un moment d’esplendor en el segle XIII arribant a tenir set canonges però a partir de mitjan del XV va anar minvant la seva situació econòmica i organitzativa. El 1534 només hi havia el prior, dos canonges i un sacerdot que es cuidava de Manlleu i Vila-setrú.
Amb l’abolició de les canòniques agustinianes decretada pel Papa Climent VIII, a finals del segle XVI, va unir el convent manlleuenc amb el dominic de Tremp. Aquesta unió, o més aviat, annexió va ser causa de plets i disputes. Aquesta situació va durar fins el 1835 quan va succeir l’exclaustració dels frares, la desaparició definitiva del convent amb la conversió en parròquia, regida per un sacerdot amb títol de vicari perpetu, depenent del bisbat de Vic (2). En aquells darrers anys de dependència de Tremp es va reconstruir en estil barroc, amb diverses i decorades capelles laterals, i el 1846 s’hi va fer un bell retaule amb la imatge central de la Verge en el moment de l’Assumpció. Aquesta reforma va durar fins el 1936 quan, a l’inici de la Guerra Civil espanyola es van cremar totes les imatges i es va enderrocar tot l’edifici menys el campanar i la façana. La reconstrucció, un cop passada la contesa bèl•lica, va durar de 1941 a 1955 conservant les parts que no s’havien destruït. Aquesta empresa es va fer, en gran part, gràcies a l’aportació dels mateixos manlleuencs.
Des d’aleshores cal remarcar que és centre de l’Arxiprestat del Ter-Collsacabra i que parroquialment comparteix, amb Nostra Senyora de Gràcia i Sant Pau, l’activitat religiosa catòlica a Manlleu.
La constatació de la primera presència de capelletes domiciliàries de la Sagrada Família es troba en la revista La Sagrada Família fundada per Sant Josep Manyanet. En les diferents edicions, des de 1907 –any en què es van posar en funcionament hi consta un butlletí o recompte dels cors o circuits existents. Segons el pare Josep Maria Blanquet, Vicari General de la Congregació els Fills de la Sagrada Família, la primera estadística, referent a l’any 1911, diu que a Manlleu les primeres capelletes es van introduir el 1908 –just un any després de posar-les en funcionament- i que en tres anys ja funcionaven onze cors. Era l’època en la qual mossèn Joan Torra era rector de Santa Maria de Manlleu i, per la seva inquietud i dinamisme, de ben segur que abans de la Guerra Civil ja n’hi havia molts més, possiblement unes quantes dotzenes. Els arxius de la Congregació, però, van ser cremats el 1936.
És del record de les persones entrevistades per aquest estudi, de més anys i de més bona memòria, que abans dels anys trenta del segle XX en circulaven diverses. No hi ha constància escrita, però, a Manlleu ni a fora, de quantes. L’inventari que s’ha pogut realitzar en aquest estudi demostra com la constitució de les d’aquesta parròquia demostren una fabricació antiga: una base gran –en referència a la resta de la “capelleta”- i una elaboració artesana, diferent una de l’altra; aquestes podrien ser les que haurien perviscut des dels primers anys d’implantació. Així mateix, la discontinuïtat de certs itineraris o circuits –apuntalats en famílies de profundes arrels manlleuenques- descobreixen que hi ha hagut una continuïtat però una disgregació; és a dir, la mobilitat d’algunes d’aquestes s’ha succeït en el temps però han perdurat en un itinerari, molt diferent a l’original, que deuria ser més compacte i veïnal en el seu origen.
Després del parèntesi provocat per la Guerra Civil espanyola, lentament, es deurien recuperar els primers itineraris gràcies a la promoció parroquial –en una campanya anomenada de recristianització de la família- i, possiblement, a algunes famílies devotes que, com va passar amb les fornícules de carrer i contràriament a les ordres emeses per les autoritats durant la confrontació, haurien guardat algunes capelletes. Es va posar em marxa l’arxiconfraria de la Sagrada. Família que, des d’aleshores, hauria de vetllar pel bon funcionament dels diferents cors o circuits de visita domiciliària que, almenys a la parròquia de Santa Maria, podien adquirir el nom d’una advocació de la Verge o d’un sant.
La Fulla Dominical deixava constància d’aquesta recuperació en un article dedicat a la Festa de la Sagrada Família. És el primer esment públic a la tradició de les “capelletes de visita domiciliària” des de la finalització de la guerra. El text fa referència explícita a l’existència anterior d’aquesta tradició pietosa: “Antes, la Capillita de la Sagrada Familia en su visita domiciliaria se albergaba en la mayoría de las familias manlleuenses. Llamamos la atención sobre el particular a fin de reanimar estra tradición tan cristiana, encauzando de nuevo a que las familias se cobijen bajo el amparo del modelo de las familias cristianas”. Unes línies més avall, deixant constància que ja hi havia algun circuit funcionant diu, fent referència al dia de la festivitat que el motivava segueix amb les paraules de “se pide encarecidamente a las celadoras de los Coros que el sábado antes de la fiesta, dejen en la Sacristía, sus respectivas Capillitas para figurar en el altar el día de la fiesta; el lunes pasarán a recogerlas”. Aleshores, a més del manteniment del costum religiós ja s’apuntava la intenció de fer-lo créixer i es reclamava que “en los barrios donde no circule como antes la Capillita de la Sagrada Familia, avisen al Reverendo Vicario en su domicilio calle Delaris, 58, para subsanar esta deficiencia de común acuerdo con los Administradores de la Fiesta”. I acabava recordant que “todos los miembros de las familias asociadas recuerden que el dia 9, fiesta de la Sagrada Familia, pueden ganar Indulgencia Plenaria, en las condiciones acostumbradas visitando la Parroquial y asistiendo a uno de los mencionados actos” (3). Aquests actes eren un ofici solemne celebrat el matí, trisagi (himne en què es repetia tres vegades la paraula sant i consagració de les famílies a la de Natzaret i sermó per la tarda.
L’any 1949, segons consta en l’edició següent de la Fulla (4) hi havia una sola zeladora principal per a tota la parròquia –i municipi- de Manlleu. Era Teresa Paré, que vivia al carrer del Pont, a qui també es podia sol•licitar el pas de la capella pel domicili familiar.
Aquell mateix any. Amb motiu de la festivitat de la Sagrada Família se’n van posar sis capelles noves en circulació i es nomenaven cinc noves zeladores. Eren Carme Donada -del barri de Dalt Vila-, Conxita Caballeria -del barri de Baix Vila-, Maria Fabregó -del mas Camporat-, Dolors Sitjar de Serrat –del passeig de Sant Joan, prop del barri de la Cavalleria- i Montserrat Parareda –de les anomenades cases barates i futur barri i parròquia de Nostra Senyora de Gràcia. Aquest era el primer pas decidit, posterior a la Guerra civil, per estendre territorialment i socialment la tradició de les capelles i s’anunciava que les famílies que desitgessin rebre-les es posessin en contacte amb la zeladora de la seva zona per tal d’organitzar els itineraris (5).
La mateixa Fulla Dominical va prendre, a principis d’aquell 1949, una iniciativa que donava un petit, però, testimonial protagonisme a les “capelletes de visita domicliària”. Seguint el costum de canviar cada any, des de la represa de la seva edició un cop passada la guerra, la capçalera de la publicació n’oferia una d’especial i que va durar tota els dotze mesos següents. En el primer número on va aparèixer aquesta nova imatge donaven raó del canvi en un article anomenat “El porque de nuestra viñeta” feia una explicació de la mateixa: “la idea propuesta con el dibujo que encabeza el portavoz de la Parroquia, es el ambiente de una manyana dominical en una familia cristiana manlleuense, localizada con el ventanal desde donde se divisa la torre de la iglesia” i seguia tot esmentant els elements que apareixien en aquesta hipotètica llar: “El cuadro de la Santa Cena presidiendo el comedor, la capillita de la visita domiciliaria de la Sagrada Familia, el devocionario encima de la mesa, la lectura de la hoja parroquial...” (6). Quedava clar, d’aquesta manera que la capelleta era un símbol i objecte de devoció que no podia faltar a cap casa.
El mes de mar ja havien arribat 4 capelles noves i , per tant, s’incorporaven al grup el mateix nombre de zeladores que, des d’aleshores, podien fer la inscripció de més famílies en la visita domiciliària de 10 pessetes (6 cèntims d’€); d’aquesta manera es confeccionarien les llistes que contarien a la part del darrera de la capella, amb el nom, domicili i dia de rebuda (7).
La Festa de la Sagrada Família de 1950 es va preparar amb antel•lació i amb molta solemnitat. A les zeladores se les instava a recollir els donatius entre les famílies que, a més de les aportacions d’inscripció i de ritme mensual, havien de participar econòmicament a la diada. Es demanava, així mateix, que portessin totes les capelletes dels diferents cors o circuits a la sagristia per tal de posar-les a l’altar del temple per donar-les l’honor que les pertocava per la seva festa (8). I efectivament, la festa patronal celebrada el 8 de gener de 1950 no va desmerèixer de les expectatives prèvies. Quinze capelletes –sis de les quals s’havien inaugurat l’any anterior- van presidir la festivitat. Segons els càlculs arribaven a 450 famílies manlleuenques (9). Es va aprofitar, a més de fer els actes litúrgics específics del dia, de la benedicció d’una imatge de la Sagrada Família, fet al taller “Arte Cristiano” d’Olot, per situar-lo en un lloc idoni de l’altar major per ocupar-ne la presidència. A aquesta celebració es convidava expressament a les famílies receptores de les capelles que, es preveia, creixerien en nombre en els mesos següents. Per pagar les despeses que e preveien, entre questes, es faria el sorteig d’una Sagrada Família i d’un Nen Jesús (10). El mes de febrer ja s’havia fet el sorteig i n’havia sortit guanyadora Nativitat Caballeria. Juntament a aquesta notícia s’anunciava la posada en marxa de divuitè cor, que portaria estaria sota el patrocini, i portaria el nom, de la Verge de Fàtima de la qual s’ocuparia la senyora Vergés d’Isern. El seu itinerari, seguint el procés d’expansió dels anys anteriors, es situava a la carretera d’Olot, en el sector de llevant de la població (11).
En funcionament dels diferents circuits estava plenament en marxa i, fins i tot calia fer recordatori periòdic del deure que tenien les zeladores de recollir els donatius, especialment, en aquells casos que la capella no tingués guardiola ja que les monedes se solien fer passar per darrera del vidre. Així mateix es feia esment de la importància de posar el llistat de famílies adherides a la part posterior, amb nom, direcció i ordre de possessió. Pel què sembla ja era freqüent, de bon primer, la dificultat de mantenir la pauta marcada per cada itinerari (12) així com la necessitat de tenir la cura que els més menuts de la casa no les fessin malbé (13).
Any darrera any, el diumenge després de Reis, la Festa de la Sagrada Família anava augmentant en solemnitat i assistència de manera parella a com ho feia el nombre de llars que acollien les capelles. Així, en la diada de 1951 eren unes 600 les famílies que es comptaven entre els participants de la devoció i, en aquella ocasió se’ls prometia indulgència plenària si assistien als acte programats confessant-se, i combregant i resant al Papa Pius XII (14). Des d’aquest any es va establir que l’agrupació de cors s’encarregaria de fer dir una missa pels socis difunts cada mes (15). Aquesta activitat va passar a fer-se un cop a l’any, en data propera a la festa.
L’any 1954 funcionaven diversos circuits a la parròquia de Santa Maria tot i que ja es consideraven alienes aquells que funcionaven a l’estrenada, uns anys abans, parròquia de Nostra Senyora de Gràcia.
Com s’ha esmentat anteriorment, era costum a Santa Maria el fet de donar un nom distintiu –al marge de la dedicatòria comú a la Sagrada Família. Entre d’altres eren els de: Sant Jaume, Nostra Senyora de la Salut, Sant Francesc d’Assís, Nostra Senyora dels Àngels, Nostra Senyora del Rosari, Nostra Senyora dels Dolors, Nostra Senyora de Fàtima, Nostra Senyora de la Immaculada Concepció, Santa Teresa de Jesús, Sant Joan Baptista, Verge de la Gleva, Sant Isidre, Nostra Senyora de Lourdes i Nostra Senyora Maria Assumpta.
A partir de 1953 ja apareixen, en la Fulla Dominical, les recaptacions de cada circuit. Per a l’any anterior, corresponents a la parròquia de Santa Maria, eren les següents capelles de:

Sant Jaume (cases de pagès) 291 ptes
Ntra. Sra. del Carme 252,10 ptes
Ntra. Sra. de Fàtima 250 ptes
Ntra Sra. dels Àngels 185 ptes
Santíssima Trinitat 142 ptes
Sant Francesc 130 ptes
La Immaculada 128,25 ptes
Ntra. Sra. dels Dolors 125 ptes
Ntra. Sra. de la Gleva 125,25 ptes
Ntra. Sra. de Montserrat 119 ptes
Ntra. Sra. de la Salut 105 ptes
Sant Esteve 100 ptes
Ntra. Sra. del Pilar 93 ptes
L’Assumpció 87 ptes
Sant Isidre 80 ptes
Sant Joan Baptista 68 ptes
Sant Joan Evangelista 63 ptes
Ntra. Sra. de Lourdes 35 ptes

A mitjan 1953 s’hi va sumar un nou cor, anomenat de Santa Teresa de Jesús, que havia estat pagada per les famílies que en formaven part i que completaven el nombre de vint-i-un cors circulant a la parròquia.
Cal remarcar, com s’anunciava repetidament en la Fulla Dominical, que calia portar un cert control en el funcionament de cada circuit i fins i tot es reclamava quan alguna capelleta no seguia el seu itinerari –com va passar al del Cor de la Marededéu dels Àngels a mitjan 1964. Tot indica que hi havia certs aspectes forçat força descuidats, sobretot si s’observen les liquidacions dels anys següents en les quals no apareixen algunes de les capelletes esmentades anteriorment i, en canvi, ho fan de noves. Des d’aleshores que es fa difícil de comprovar les recaptacions exactes.
En el llibre una llibre dedicat a les entitats manlleuenques (16) editat l’abril de 1981, s’esmenta l’Associació de la Sagrada Família de Santa Maria, amb dependència d’aquesta parròquia i de la qual en formaven part, en l’organització interna, divuit zeladores i el rector i com a socis unes 360 famílies. La finalitat, segons hi consta és: “la vista domiciliària de la capelleta de la Sagrada Família perquè sigui un motiu per a a¡la família per fer una estona de pregària. Per aquesta raó, cada capelleta porta un llibre que ajuda a la pregària. Els diners que es recullen són una petita ajuda en les despeses de la parròquia” i acabava dient que la història de l’associació “és molt antiga, però en desconeixem totalment els orígens”.
La darrera de les anotacions referents als diferents cors existents a la parròquia de Santa Maria és el novembre de 2005. Aleshores existien els següents:

Marededéu dels Àngels
Teresa Saborit
Carrer Voltregà
Veïnat de la Salut
Santa Teresina
Vista Alegre
Felissa
Sant Joan Baptista
Carretera d’Olot / carrer d’Àngel Guimerà
Verge de la Pau
Sant Ignasi (Carrer del Pont)
Sant Antoni

Cal esmentar que la localització i detecció dels diversos circuits d’aquesta parròquia ha estat un aspecte laboriós ja que des de la rectoria no hi ha un contacte directe amb les zeladores i ha calgut una recerca directa amb persones que podien estar-hi en contacte. Per altra banda, la informació de la presència de nombroses capelletes a la mateixa estança de la rectoria no ha pogut ser corroborada. Enguany hi ha hagut un canvi de responsables que ha comportat certes reformes en el funcionament i posició del mobiliari de la mateixa rectoria. Si bé, en un primer moment, es pretenia fer un petit museu d’elements litúrgics, sobretot pensant amb la celebració dels 1.100 anys de la parròquia, aquesta idea ha desaparegut, així com els elements que s’havien d’exposar. Sens dubte que el canvi en d’eclesiàstics ha estroncat la idea anterior i les capelletes es deuen trobar en alguna altra dependència, emmagatzemades per a ser recuperades en un futur més o menys proper.

1 Pladevall i Font, Antoni. “La canònica de Santa Maria de Manlleu”. Pinzellades històriques de Manlleu: 1945 – 1995. Manlleu : Parròquia de Santa Maria, 1995, p. 29 – 31
2 Grabolosa, Assumpta. “L’església de Santa Maria. Diferents etapes”. Pinzellades històriques de Manlleu: 1945 – 1995. Manlleu : Parròquia de Santa Maria, 1995, p. 21 - 23
3 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1949) núm. 955, 2 de gener.
4 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1949) núm. 956, 9 de gener.
5 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1949) núm. 957, 16 de gener.
6 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1949) núm. 956. 9 de gener.
7 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1949) núm. 968. 27 de març.
8 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1949) núm. 1.012, 1 de gener. 9 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1950) núm. 1.013, 1 de gener.
10 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1950) núm. 1.014, 8 de gener
11 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1950) núm. 1.021, 26 de Febrer.
12 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1950) núm. 1.023. 12 de març.
13 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1950) núm. 1.044, 16 de juliol.
14 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1951) núm. 1.076-1.077, 7–14 gener
15 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1951) núm. 1.085. 11 de març.
16 Claparols, R. i Vila M. Pilar. Les entitats de Manlleu. Manlleu Gràfiques Manlleu 1981, pàg. 104.

Cor Angeleta S.

2008-07-31T13:50:00.005+02:00

L’Angeleta ha vist la capelleta de la Sagrada Família de la qual ara és zeladora des del seu casament –quan va anar a viure al domicili del seu marit- i d’això fa cinquanta-dos anys; aleshores no sabia qui se n’ocupava però ara ho fa ella, des de fa uns cinc anys, ja que l’anterior zeladora va canviar de casa i va anar a viure a un altre barri de Manlleu. El cor té el nom de 'Verge de la Pau'. L’itinerari de la capelleta va per sis cases del carrer de Rusiñol i també va pel carrer de Vendrell; en total són catorze cases. Hi ha certa regularitat en el funcionament però també hi ha gent que la té més dels dies que li pertoca. Com a zeladora procura que no s’aturi i gràcies a vetllar-ho no passa gaire que quedi encallada. També recull els donatius i els porta a principis d’any a la parròquia de Santa Maria. No es fa massa recaptació, entre sis i vuit euros. L’any 2005 la quantitat va arribar a noranta o noranta-dos euros; els mesos d’estiu són els més fluixos. Ella suposa que qui té la “capelleta” és que respon a una devoció especial. Explica que, darrerament, una noia jove que ha anat a viure a la zona li ha demanat i ella no hagués gosat proposar-li ja que considera que el jovent no la volen. Fa uns vint o trenta anys –no ho recorda en concret- van estar cinc o sis mesos sense tenir-la.

Cor Maria M.

2008-07-31T13:47:00.006+02:00

La Maria és zeladora del Cor, que porta el nom de 'Sant Joan Baptista', des de l’any 1955 o 1956. La capelleta és anterior a aquesta data, del 1943 o 1944, ja que ella no se’n va ocupar fins que la zeladora que se’n cuidava es va morir;la seva mare se’n va fer càrrec i després ella mateixa tot seguint l’itinerari que ja tenia. Aquest circuit fa part del passeig de Sant Joan, del carrer de Sant Pere i del Torrent Magí. Abans eren unes vint-i-nou famílies però ara són menys, unes vint o vint-i-dues pel fet que en alguns casos la gent ha anat morint i en d’altres han marxat de la casa on vivien i considera difícil de trobar gent nova ja que no hi ha la devoció d’abans. La seva feina com a zeladora és procurar que no s’encalli, ja que a cada casa només pot estar un o dos dies com a màxim i a final de mes, quan li retorna a casa seva recull els donatius per entregar-los a la parròquia al cap de l’any; també es cuida de fer dir una missa si hi ha un difunt en alguna de les famílies del circuit. Tot i ser una “capelleta” de les més antigues de Manlleu ja té llum però en un principi anava amb un llum d’oli, en una petita llanterna que cada casa procurava encendre; més endavant van posar una bombeta. No sap si cada família manté el llum encès però considera que deu ser així. La recaptació anual “puja i baixa” i l’any 2005 van recaptar cent setze euros i sol voltar, cada any per aquesta xifra. Ignora quin serà el futur de les “capelles” ja que considera que la gent gran ho entén però el jovent no; ho considera un interrogant.

Cor Dolors M.

2008-07-31T13:36:00.006+02:00

La Dolors M. és una fidel devota de les manifestacions religioses. A casa seva hi arriben tres capelletes: dues de la “Sagrada Família” i una del la “Marededéu del Sagrat Cor de Jesús”; dues d’aquestes ja han estat tractades en altres fitxes d’aquest estudi però una, dedicada a la “Sagrada Família” de la qual no s’ha pogut identificar la zeladora, és la que ocupa aquesta fitxa.
La seva constitució mostra la seva veritable antiguitat; és probable que sigui una de les que van sobreviure a la Guerra civil espanyola ja que pertany a la parròquia original de Manlleu i la seva constitució és antiga: base ample i motllures de fusta a la part exterior. Segons la Dolors és la única que li arriba amb funda de roba- No sap qui és la zeladora del circuit i només coneix a qui li porta i a qui la ha de dur. El seu itinerari es mou pel Baix Vila, tot i que desdibuixat per possibles canvis de domicili de les famílies receptores. Per altra banda, aquestes, són d’arrel manlleuenca de fa molt d’anys.

Cor Montserrat M (A)

2008-07-31T13:29:00.007+02:00

La Montserrat és zeladora d’aquesta capelleta [també se’n fa càrrec d’una altra] pel fet que era de la seva cunyada que, per mamlatia i impeediment de fer-se'n càrrec, li va cedir; d’això fa set o vuit anys. Des d’aleshores considera que el circuit ha anat minvant, per defuncions o per gent que ha marxat del barri; li costa molt trobar gent nova, sobretot entre el jovent i considera que, en general, no es dóna el mateix valor a les capelletes que es donaven temps enrere. A aquest cor li ha conservat el nom de 'Sagrada Família'. Al cap de l’any recapta molt pocs diners ja que durant l’any 2005 va recollir 70 euros. Considera que són poques famílies, deu, i s’endarrereix molt el ritme que hauria de dur. Fins i tot una vegada -esmenta- es va perdre i al cap d’un any va sortir d’una família de la qual algun membre l’havia ficat dins d’un armari. La recaptació anual la porta a la parròquia a finals de gener o, màxim, pel febrer, qual li sembla. La tipologia de la capelleta la fa semblar antiga i molt diferent de les modernes.

Cor Montserrat M. (B)

2008-07-31T13:22:00.006+02:00

La Montserrat s’ocupa d’aquesta capelleta perquè la tenia de la seva cunyada que l’havia heretat d’unes tietes. El cor està batejat amb el nom de 'Mare de Déu dels Àngels'. Fa uns deu anys que se n’ocupa. És una capella de construcció força nova i li consta que la van fer, fa uns vint, anys, a Olot. Arriba a unes quinze o setze cases sense, però, que dugui gaire regularitat. La recaptació que se sol fer és força important, de cent vint a cent vint-i-quatre euros, ja que considera que hi ha alguna persona que hi fa una aportació important i això la fa créixer considerablement; l’any 2005 es van recollir 718 euros. El fet, però. És que no fa el circuit en un sol mes. Aquest circuit és força irregular i va a diferents casses de diversos carrers, tots pel Baix Vila. La “capelleta” porta un calaix al darrera on hi sol posar un exemplar de la revista el Planter o el Far de Puig Agut.

Cor Ramona V.

2008-07-31T13:10:00.006+02:00

La Ramona no és zeladora sinó que forma part del circuit de la “capelleta” que passa per casa seva des de fa uns quaranta anys. Diu que abans eren molt però que ara són pocs en aquest itinerari; han quedat quinze famílies. En un principi se la quedaven un dia per altre però ara la tenen tres o quatre dies. Desconeix la zeladora o zelador del circuit però li consta que algú se’n cuida. La motivació de tenir la Sagrada Família ho considera una tradició i costum. Li diuen tres “Ave maria” quan marxa i van fent el mateix procés de sempre, malgrat que algun mes no li arriba quan toca. Admet que hi ha molta irregularitat en el seu circuit però pensa seguir-hi.

Cor Teresa P.

2008-07-31T13:07:00.006+02:00

La Teresa diu que fa molt anys que s’ocupa de la capelleta que anomena Cor del Barri de la Salut i esmenta que devia tenir uns vint anys quan va començar a fer-se’n càrrec, o sigui que devia ser de les primeres, tot i que ja n’ havien, en circular després de la Guerra Civil, especialment al barri de la Salut. La història va començar com una juguesca entre una veïna d’un forn de pa i ella mateixa. Recorda, com a anècdota, que quan la va posar en funcionament es parlava de la fi del món i per evitar-ho la va engegar; posteriorment van comunicar-ho a la parròquia. Aleshores va decidir buscar famílies per fer el circuit “i algunes es pensaven que volia fer diners per casa a compte de la Sagrada Família” i va estar a punt de deixar-ho tot. La capelleta la van fer expressa i la van pagar la mateixa família de la Teresa. La recaptació, però, la porta, cada any, a la parròquia. Considera que des de la posada en funcionament dels euros s’hi ha perdut molt; en un mes sol recollir vuit euros i si són dos mesos poden ser dotze. Aquest circuit està format de menys de trenta cases però la irregularitat ve donada pel fet que hi ha gent que no té control del temps que la han de tenir.

Capelletes de la Parròquia de Nostra Senyora de Gràcia

2008-07-31T11:43:00.005+02:00

El creixement urbanístic de Manlleu va comportar la creació de dues parròquies més durant la segona meitat del segle XX. La primera d’aquestes dues va ser la de Nostra Senyora de Gràcia. L’església va ser edificada en un nou sector de la població –cap el sector de ponent- construït per la Diputació de Barcelona i l’Obra Sindical del Hogar arran de l’aiguat de 1940; era conegut com el barri de les cases barates. El temple va ser beneït el 6 de maig de 1951 per l’aleshores bisbe de Vic, Joan Perelló. Es va constituir com església filial de la parròquia arxiprestal de Santa Maria amb un vicari perpetu. Més endavant va assolir la independència parroquial. El 1995 donava servei a una població de 3.530 persones (1). La dedicatòria a la Marededéu de Gràcia va ser en justa recuperació de l’antiga patrona manlleuenca que, en ser construït el temple barroc de Santa Maria, va ser substituïda per l’Assumpció.
Se li va adscriure, per proximitat, la sufragània de Sant Esteve de Vila-setrú, que abans depenia –ja des del segle X- de Santa Maria. Cal remarcar, però, que tot i que només va tenir la condició de parròquia durant un cert temps a l’edat mitjana, aquesta església n’havia fet les funcions a l’antic municipi de Masies de Manlleu que es va annexar a Manlleu el 1844.
A principis de 1952 ja hi havia una capelleta circulant pels carrers de la parròquia. Era la que estava en mans, com a zeladora Montserrat Parareda, que s’havia posat en funcionament el 1949 amb dependència de la parròquia de Santa Maria. A primers de 1953 ja hi havia dues capelletes –aquesta segona havia rebut la benedicció en la festa d’aquell any- i per la de 1954 se’n va sumar una tercera (2). Molt aviat n’hi hauria una quarta.
A la parròquia de Nostra Senyora de Gràcia, el costum va ser el d’identificar els circuits amb el nom de la zeladora, tot i que en un principi també es feia mitjançant advocacions però acompanyades del nom de la zeladora. Així, en referència a principis de 1956 (referent a les aportacions de l’any anterior) cal esmentar els diferents “cors”:

Ntra. Sra. de Gràcia (M. Parareda) 229,95 ptes
Ntra. Sra. de Montserrat (M. Papell) 148,15 ptes
Ntra. Sra. del Carme (R. Roma) 236,85
Ntra. Sra del Pilar (T. Vila) 99,70 ptes
Total 714,65 ptes (4,29 €)

Poc a poc es van anar sumant noves capelletes. El 1958 eren cinc i el 1960, amb la corresponent recaptació, eren sis:

Montserrat P. 432,70 ptes
Miquela P. 232,00 ptes
Rosalía R. 412,30 ptes
Trinitat V. 301,40 ptes
Josefa A. 523,50 ptes
Carme S. 107,30 ptes
TOTAL 2.009,20 ptes (12,07 €)

En el llibre una llibre dedicat a les entitats manlleuenques (3) editat l’abril de 1981, s’esmenta l’Associació de la Sagrada Família de Nostra Senyora de Gràcia, amb dependència d’aquesta parròquia i de la qual en formaven part, en l’organització interna, dues senyores –que són zeladores de les capelletes i el sacerdot. Com a socis hi constaven unes 300 famílies. La finalitat era, si fa no fa, la mateixa que a Santa Maria.
Les zeladores i zeladors que, a 2006, s’ocupaven de les capelletes domiciliàries de la parròquia erenvuit; una persona menys que l’any anterior. Era costum de reunir-se un mateix dia per a fer lliurament, a la parròquia, dels diners recaptats.

Grup incomplert de zeladores el dia de lliurament de les recaptacions. 6 de feber de 2006

1 Pujol i Llagostera, Marta. “L’església de Nostra Senyora de Gràcia”. Pinzellades històriques de Manlleu: 1945 – 1995. Manlleu : Parròquia de Santa Maria, 1995, p. 85 - 87
2 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1953) núm. 1196. 4 de gener.
3 Claparols, R. i Vila M. Pilar. Les entitats de Manlleu. Manlleu Gràfiques Manlleu 1981, pàg. 103

Cor Carme C.

2008-07-31T11:36:00.006+02:00

La Carme fa deu anys que és zeladora de la capelleta; la va heretar de la seva cunyada que la tenia des de feia uns vint anys. El recorregut és força irregular i arriba a unes quinze famílies, ja que molta gent s’ha mort; fa banda i banda de l’avinguda de la Diputació, una part de la plaça de Gràcia i una casa del carrer de Voltregà. Considera que fa poca recaptació, uns deu o dotze euros cada mes, que al final de l’any porta a la rectoria. Quan es mor un membre d’una família del circuit fa dir-li una missa, que val sis euros i que agafa de la recaptació. Té poc contacte amb les altres zeladores, com a molt un cop a l’any quan van a la parròquia a dur els diners. Aquestes quantitats econòmiques es fan servir per millores a la parròquia, un any per restaurar la Marededéu, un altre per fer uns lavabos i en general per reparacions de l’església.

Cor Josepa A.

2008-07-31T11:29:00.009+02:00

La Josepa s’ocupa de la capella de forma ininterrompuda des de l’any 1958, des del mes de febrer, tot i que abans, per casa seva ja en passava una altra. El creixement del barri i de la parròquia va comportar el creixement de nombre de “capelles” i mossèn Joaquim Blancafort va demanar que s’augmentessin els circuits per tal de donar sortida a la demanda. En aquest moment se li va demanar si podia fer-se càrrec d’una i ho va acceptar. Ella considera que, entre les principals feines d’una zeladora hi ha la d’assabentar-se si hi ha algun difunt entre les famílies que reben la “capelleta” per fer-los dir una missa; s’agafen els diners del fons de recaptació de la capelleta. També cal mirar si hi ha algun desperfecte “per sort només n’hi ha hagut dos en aquests anys”, canviar la bombeta si és fosa i, finalment, donar la recaptació anual a la parròquia i entre el mossèn i les zeladores es fa un acord per destinar els diners a millores de la parròquia. Dels inicis com a zeladora esmenta que va ser feina seva construir el circuit i que, en el seu cas, es va posar d’acord amb la zeladora de la capelleta que ja rebia i es van repartir les famílies per proximitat. Des d’aleshores el circuit ha anat canviant per diferents motius: famílies que han marxat i persones que han mort –sobretot en el cas de les persones grans. Admet que hi ha una gran regularitat en el funcionament i en poques ocasions s’ha encallat; si es dóna el cas, entre ella i els veïns més propers la tenen més o menys dies per, així, dur-la el dia 1 a la casa que pertoca.

Cor Francesc C.

2008-07-31T11:23:00.008+02:00

Aquesta és la única capelleta vinculada a una parròquia manlleuenca que circula en zona rural.
En Francesc fa catorze anys que s’ocupa de la capella però a casa seva ja se’n cuidava la dona de molt abans; en morir ella, se’n va fer càrrec. Per la seva banda, ella també devia fer uns catorze anys que se n’ocupava. La “capelleta” va arribar a la masia de part d’una altra casa de pagès anomenada Cal Monjo, situada al costat de l’església rural de Sant Esteve de Vila-setrú i del casal del Poquí [precisa el seu fill Josep] i quan va marxar el que es coneixia com “el monjo”, masover de la casa esmentada, que era la rectoria de Vila-setrú, per anar a Manlleu després se’n van passar a cuidar; En Josep [el fill] calcula que fa uns vint anys.
Des d’aquell moment han percebut que el circuit ha anat disminuint. Procuren que faci l’itinerari i si s’ha de fer alguna petita reparació, que pot passar cada dos o tres anys que necessita un repàs en la fusta o en el vidre. També s’ocupen de recollir els diners de les aportacions econòmiques que solen ser d’uns cent cinquanta o dos-cents euros a l’any, uns quaranta cada cop que passa, que sol ser tres o quatre vegades l’any. Els diners els lliuren a la parròquia de Nostra Senyora de Gràcia.
No saben en quin moment es pot datar l’origen de la capelleta tot i que en aparença ja es percep que és antiga.
En una ocasió es va trobar que la caixeta dels diners era buida i que algú s’havia aprofitat del seu contingut.
Pel fet de ser un circuit rural hi ha trajectes força llargs en els quals, generalment, els membres del circuit la transporten en cotxe.

Cor Maria B.

2008-07-31T11:17:00.004+02:00

La Maria és zeladora de la capella des de 1968 i se’n va fer càrrec per un fet concret. Tenia la seva sogra molt malalta a casa i solia visitar-la sovint mossèn Joaquim Blancafort; un dia li va fer la proposta d’encarregar-se d’un circuit i li va respondre afirmativament. A partir d’aquell moment va establir el circuit i “en aquell temps no vaig trobar ningú que digués que no”. Eren uns vint-i-set o vint-i-vuit però des d’aleshores ha variat molt: hi ha jovent i altra gent que no la volen, gent que ha canviat de casa. Actualment les famílies que l’acullen són quinze entre les quals hi compta la seva casa i la de la seva jove que viu a la planta baixa de l’edifici on tenen la llar. No hi ha establerta una regularitat concreta. En un edifici, per exemple, en un principi eren quatre pisos els que la tenien però al final se la va quedar una sola senyora els quatre dies i també hi ha el cas d’una dona que, a vegades marxa a viure uns dies fora i la veïna se la queda els dies que li pertocarien a l’altra, per això, diu “hi ha mesos que arriba molt d’hora i n’hi ha que falta poc que acabar-lo”.
Recorda que, en alguna ocasió ha hagut de fer algun arranjament, com el vidre trencat, però cap desperfecte gaire gran; també es va donar el cas que el Sant Josep tenia el cap trencat i ells mateixos ho van arreglar. De tant en tant també hi canvia les flors de l’interior.
La Maria considera que la recaptació no és gaire gran, uns cent euros anuals dels quals descompten les misses que s’han hagut de pagar en el cas d’un difunt en alguna família del circuit.

Cor Maria M i Bartomeu S.

2008-07-31T11:04:00.008+02:00

La capelleta ja la tenia la família d’en Bartomeu, el marit de la Maria; i quan es va morir la seva mare, que va ser la darrera en morir desl seus dos progenitors, van decidir continuar-la. En Bartomeu, des de que té record de memòria -ja a l’anterior domicili del passeig de Sant Joan- que sempre n’hi havia hagut de capelleta. Quan la seva família va venir al sector on viuen ara –on devien ser dels primers després de la masia del Benet-, “aleshores devia venir mossèn Joaquim Blancafort que va encomanar a la meva mare –diu e Bartomeu- que es fes càrrec de la capelleta i la meva mare devia acceptar aquest oferiment”. Quan va morir la seva mare, a finals dels anys vuitanta del segle XX van passar a fer-se’n càrrec però realment l’origen del circuit deu tenir uns quaranta anys: des de 1966 o 1970, quan es va construir la casa. El circuit, provinent dels primers anys, és molt extens i divers: del carrer Vilamirosa va a l’avinguda Diputació, algunes cases del carrer Pep Ventura, Lluçanès i Voltregà. És apuntat a una llista a la part posterior de la “capelleta” com ha estat sempre. Cada veí el passa al següent de forma automàtica i, precisament “aquest mes hi ha hagut una alta i haurem de fer la llista nova un cop s’hagi arreglat entre veïns el dia de pas”. En total es tracta de vint-i-set cases però no va amb regularitat. Als zeladors els pot venir qualsevol dia, ja sigui el 2 –que é el que se’ls escau- com el vint-i-tres o vint-i-quatre. No es cuiden de buscar en quin domicili es pot ha ver encallat ja que confien sempre en què tornarà.

Cor Montserrat P.

2008-07-31T11:01:00.005+02:00

La Montserrat s’ocupa de la que va ser la primera capella de la barriada, molt abans de fer-se l’església parroquial de Nostra Senyora de Gràcia. Ella i la seva família van anar a viure a la casa el 1945 i “no hi havia ni capellà a la barriada”. Més endavant, per una festa dedicada a la Mare de Déu de Fàtima, el 1950, va venir fins i tot el bisbe de Vic. Va tenir tant d’èxit que, al veure com s’havia guarnit els carrers, el mateix bisbe va prometre fer obrir l’església el més aviat millor. Finalment va ser el 1951 que es va estrenar. Diu que ho recorda perquè es va casar amb el seu marit el 1948 i ho van haver de fer a la capella fonda de la parròquia de Santa Maria i que quan va néixer la seva filla, l’any següent, també va ser batejada allà. Un cop va hi haver església al barri, el bisbe hi va destinar com a capellà mossèn Joaquim Blancafort “i tothom el va acceptar molt bé i tothom n’estava molt”. Ella s’hi va presentar dient-li que mossèn Rovira, vicari de Santa Maria li havia proposat de fer un cor de trenta famílies per “obrir una capella” li va dir que ho provaria ja que en la barriada no hi havia tantes cases com ara. Li va costar, però ho va aconseguir. Devia ser el 1948. Mossèn Joaquim, quan va arribar i li va comentar de l’existència d’una “capelleta” i li va dir que s’hauria de mirar d’establir-ne d’altres. En un principi semblava difícil però el barri va anar creixent i la Montserrat es va cuidar de buscar noves zeladores, algunes de les quals ja són mortes i d’altres que han marxat.

Cor Núria G.

2008-07-31T10:54:00.007+02:00

La Núria fa vuit o deu anys que és zeladora. Li va venir d’una veïna que va marxar i va demanar si me’n volia cuida. El circuit, des d’aleshores, ha anat escurçant-se ja que hi ha gent que s’ha mort, quatre menys –si fa no fa- i ara es cobreixen vint-i-sis dies; els quatre o cinc dies que queden per acabar el mes la Núria la té a casa. Aquesta “capelleta” és de quan hi havia mossèn Blancafort –fa uns cinquanta anys- "encara que no ho sé amb seguretat”. Sol ser molt puntual i li arriba, puntualment, el dia vint-i-sis de cada mes. Mensualment es solen recaptar uns 12 € i al cap de l’any es fa la donació corresponent a la parròquia i ho destinen a les despeses ordinàries de funcionament –gasoil de calefacció, reparacions, etc...- El jovent, manifesta la Núria, “ja no la volen perquè no tenen temps per dur-la i no hi ha la devoció i religió d’anys enrere”. Explica el cas d’algun veí on es va descuidar de dur-la i mai li van demanar; d’aquest fet va entendre que no la volia. El circuit funciona fora autònomament i a molta gent ni la coneix ja que netre un i altre veí ja s’ho arregla. Només en un cas va passar que una veïna la va voler però se la va quedar més dies del compte i la Núria li va comentar el procés de tenir-la només un dia “i em van agrair l’explicació”

Cor Trini V.

2008-07-31T10:49:00.007+02:00

La Trini recorda que mossèn Joaquim Blancafort li va encomanar la “capelleta” l’any 1953. Va ser la quarta de la parròquia en posar-se en circulació. Li va demanar que es cuidés de l’itinerari i de fer la recaptació que va a parar a reparacions i necessitats de la parròquia. El recorregut que fa va per tot el carrer d’Umbert, alguna casa del carrer de Voltregà i alguna de l’avinguda Diputació. En total són vint-i-cinc cases. El ritme de casa per dia se sol complir bé tot i que hi ha alguna que la té dos dies però ella sempre li arriba a final de mes per poder-la passar l’endemà però hi ha la casa següent que no la vol fins uns dies després i la reté a casa seva o pacta que alguna casa la tingui dos dies. En tots els anys ha hagut de fer reparacions a la creu i el nen Jesús. L’arranjament el va fer un manlleuenc mateix que no va voler cobrar sinó que va demanar que es fessin dir misses. En cas de defunció d’un membre d’alguna família del circuit es fa dir una missa que es paga dels diners recaptats. Cada mes pot recollir de vint-i-cinc a trenta euros. Abans es trobaven totes al cap de l’any per dur els diners però ara cadascuna hi va quan vol, segons la Trini. En la Fulla parroquial sol constar la quantitat recollida i la destinació. Abans, diu la Trini “es posava les quantitats per separat però ara, com que es recull tant poc, es posa tot junt”. El nombre de famílies del seu circuit ha anat baixant amb els anys; abans eren unes trenta però ara, com que hi ha hagut mort i d’altres que no la volen, ha disminuït.

Capelletes de la Parròquia de Sant Pau

2008-07-31T10:05:00.002+02:00

La darrera de les parròquies que s’ha creat a Manlleu és la de Sant Pau, situada al barri de l’Erm. Aquest sector de Manlleu va créixer de forma ràpida –a la zona nord-est del centre urbà de forma, més aviat, desordenada durant els anys cinquanta i seixanta arran de l’arribada de població d’origen andalús. Aquest fet va fer considerar a les autoritats eclesiàstiques de designar un sacerdot per atendre les necessitats religioses. Així, entre el 8 de setembre de 1968 i el 29 de juny de 1969, festivitat de Sant Pere i Sant Pau, es va edificar un temple que, en aquesta darrera data na inaugurar el bisbe de Vic, Ramon Masnou. L’església va ser dedicada a Sant Pau per elecció popular entre la comunitat que, mentre es construïa el temple, es reunia en uns soterranis d’un edifici proper (1).
De la parròquia de Sant Pau en van passar a dependre l’ermita de Sant Jaume de Vilamontà –edificada arran d’un vot de poble o prometença feta pels manlleuencs durant una forta epidèmia en 1854- i el temple expiatori de Puig-Agut, dedicat al Sagrat Cor.
El 1981 (2) s’esmenta l’existència de l’Associació de la Sagrada Família de Sant Pau, amb dependència d’aquesta parròquia i de la qual en formaven part, en l’organització interna, tres zeladores i el mossèn de la parròquia. Com a socis es comptaven unes 80 famílies. La finalitat era la típica d’aquesta entitat. En la seva breu història hi consta que abans de l’existència de la parròquia ja existia alguna capelleta voltant pel barri i que, en fer-se l’església, hi va quedar vinculada definitivament.
Actualment actuen dues zeladores a la parròquia de Sant Pau, la Pillar –que s’ocupa de tres capelletes-, i la Maria que amb la Conxita s’ocupen d’una.

1 Pous, Pilar. “La parròquia de Sant Pau”. Pinzellades històriques de Manlleu: 1945 – 1995. Manlleu : Parròquia de Santa Maria, 1995, p. 89 - 92
2 Claparols, R. i Vila M. Pilar. Manlleu Gràfiques Manlleu 1981, pàg. 105

Cor Pilar I. (A)

2008-07-31T09:48:00.002+02:00

La Pilar es cuida de tres “capelletes” com a zeladora, tot i que en un principi només en tenia presents dues. De la més antiga se’n cuida des de fa quaranta-vuit, anys, des de la data en la qual es van traslladar a la casa del carrer Arnau de Corcó just quan es va començar a construir el barri. Ella vivia al carrer del Vendrell, al Baix Vila, on ja en circulava una i va estar molt contenta de poder organitzar la primera “capelleta” del nou veïnat. Molt aviat va tenir més peticions de les que podia assumir una sola “capelleta” i en va agafar una altra. La seva primera feina va ser anar casa per casa, tot i que en algunes encara no hi vivien, per manifestar la intenció de fer una “capelleta” i va ser quan va rebre més demanda de la que podia cobrir. Així, la primera, la va establir procurant que ella fos la darrera en tenir-la, tot baixant per carrer Arnau de Corcó en direcció al passeig de Sant Joan i tornar a pujar per l’altra vorera del mateix carrer i, després, va a una casa del carrer Girona. Ara, en canvi, sobren dies, ja que hi ha arribat gent nova, immigrada o gent jove que ja no la vol. Actualment, la primera arriba a unes vint cases i sobren dies però sol passar que s’encalla en algunes cases que la volen algun dia més.
La Pilar recorda com, de petita quan vivia a pagès, a casa seva rebien una capelleta i sempre havia tingut la il•lusió d’organitzar un circuit. Per fer-ho es va informar amb una zeladora que coneixia i va dirigir-la al sagristà de la parròquia de Santa Maria de Manlleu el qual se’n va cuidar.

Cor Pilar I. (B)

2008-07-31T09:34:00.002+02:00

La segona capelleta de la qual es càrrec la Pilar va aparèixer arraconada a la rectoria de Sant Pau i es veu que ja havia funcionat; la van arranjar, ja que tenia algun desperfecte, i ja torna a fer voltar. El seu circuit s’amplia cap al carrer Vilamirosa –des de l’Arnau de Corcó- i al carrer de Girona. Els diners de la recaptació s’ajunten amb la primera. Aquesta segona fa pocs anys que funciona. El principal problema és el dels endarreriments respecte dels dies que hi ha indicats per cada casa: “abans passava més ja que hi havia més cases però ara no n’hi ha; jo mirava - diu la Pilar- que si l’havia de tenir menys hores la feia tirar endavant". "Ara -recorda- ja hi ha un paper que diu que cada família no la tingui més de vint-i-quatre hores”. En el fet de tenir la “capelleta”, la gent expressa que sent devoció per la Sagrada Família “i si hi ha algú que la vol jo intento que el seu veí la hi porti”. Respecte de les aportacions o donatius econòmics, la Pilar compta que hi ha hagut, per a 2005, uns cinc-cents euros que han estat destinats, especialment, a la celebració de les “bodes d’or” de mossèn Jordi a la parròquia de Sant Pau. Normalment, els diners els porta al rector el darrer diumenge de l’any.

Circuit Pilar I. (C)

2008-07-31T09:24:00.002+02:00

Durant aquests anys, manifesta la Pilar, que en una sola ocasió li han demanat per la destinació dels diners i ella va respondre que per les despeses de la parròquia. De tota manera, si l’itinerari s’endarrereix li manifesten la tardança i la troben al faltar ja que els proporciona una companyia i ho senten. En alguna ocasió ha estat a punt d’anar casa per casa a veure on estava però no li ha calgut.
La Pilar ja pensa en el futur i que quan ella falti tingui substituta “ja hi ha una senyora que té la clai per si es dóna el cas”.
[En posteriors contactes amb la Pilar, i mitjançant les fotografies fetes en les diverses entrevistes es va donar compte que es cuida, també, d’una tercera “capelleta”, amb la mateixa cura que les altres dues. Aquesta darrera és de fabricació més moderna i, possiblement, la confusió estava entre les dues primeres entre les quals només hi ha la diferència en què a les imatges el Nen Jesús està dret –en una- i en braços de la Marededéu en l’altre i una gran semblança exterior. No deixa de ser un exemple de la fragilitat de la memòria en una tradició que, a vegades, ha esdevingut un procés molt mecànic en el funcionament dels circuits].
El nom que la Pilar va triar per la seu cor, sense cap influència, és el de Nostra Senyora de l’Estrella, i que fa referència a la primera de les quals es va cuidar malgrat que totes representen la figura de la Sagrada Família

Cor: Maria A. / Conxita V.

2008-07-30T18:40:00.002+02:00

Es va posar en funcionament el 1980 o 1981. Primer se’n va cuidar la Conxita però un temps després, per manca de temps va demanar a la família de la Maria si se’n podien fer càrrec, ja que tenien botiga, de recollir els diners i fer-la passar pel carrer Puigpardines. La Maria, que se n’ocupa actualment, afirma que el circuit funciona perfectament “ja que hi ha mesos que la podem tenir dos cops i ara s’està buscant més gent”. Actualment són quinze les famílies que en formen part i d’aquí que la poden tenir dos dies, però la idea és que siguin trenta i llavors passi un dia per família. Creuen que és una fita que es pot aconseguir ja que les famílies a les quals se’ls proposa l’acullen bé. De moment el recorregut està establert en un sector del carrer de Puigpardines, del carrer de la Pau i del carrer de Vilamirosa. La Conxita recorda els inicis de la “capelleta” quan mitjançant el rector de la parròquia de Sant Pau, Mn. Jordi, i en contacte amb el rector de Santa Maria de Manlleu, es van comprar en una botiga –Can Pauliques- de Manlleu mateix i que era un establiment d’objectes de regal i de sants. En diverses ocasions s’ha hagut de reparar la imatge ja que pel fet de tenir una base estreta pot caure fàcilment. Les restaurava un senyor que es va morir fa un temps i la darrera vegada va costar una mica més, no obstant sempre hi ha gent disposada a arranjar-la;o sigui que en aquests anys s’ha trencat dos cops. La recaptació econòmica que es fa –diu la Maria- és molt poca i, anualment, pot comptar-se en setanta o vuitanta euros.

Circuits en terme manlleuenc d’altres parròquies

2008-07-30T18:27:00.001+02:00

En esmentar l’organització parroquial ja s’ha constatat com gran part del sector del sud del terme municipal de Manlleu depèn de la parròquia de Sant Esteve de Granollers del municipi de Gurb. En aquest sentit cal dir que, fins el 1844, aquesta zona esmentada formava el municipi independent de Vilamirosa i que tenia com a temple religiós el de Sant Julià de Vilamirosa. En formaven part unes quantes masies de l’entorn i no tenia nucli urbà definit. L’annexió amb Manlleu va arribar en aquella data. Va fer-se de forma administrativa però no eclesiàstica.

Cor Isabel C. i Antoni R.

L’Antoni recorda la capelleta des de sempre i ja se n’havien ocupat els seus pares i els seus avis. O sigui que creu que deu ser de principis del segle XX [la constitució de la “capelleta” i diversos detalls fan palesa aquesta antiguitat]. Pel fet de ser un circuit rural li dóna una particularitat especial. La Isabel esmenta que, a vegades, quan la va a dur no hi ha ningú a la casa i ja hi ha un lloc preestablert per deixar-la. Quan els arriba procuren tenir-la uns dos o tres dies, màxim una setmana, i després la porten a la casa següent segons una llista que hi ha al darrera. Compten que la recaptació i la coordinació la porten des de la parròquia de Sant Esteve de Granollers de la Plana del terme de Gurb però no saben qui ho fa. La mateixa Isabel comenta la dita que circula entre els veïns seus i que fa referència a la doble vinculació tot dient:”per vius a Manlleu i per morts a Granollers”.
Recorden alguna anècdota referent al circuit ja que van haver de canviar-lo arran d’una mala relació entre els dos veïns que se l’havien de passar. La Isabel considera especial el fet que li porten la “capelleta” caminant i ells també la van a dur caminant, tot i la distància i els camins rurals que hi ha i diu que “no se m’ha acudit mai agafar el cotxe per anar-la a dur” i així com la rep la va a dur. Esmenta que li solen dir “aquí teniu aquesta família que sabeu que no gasta, ni menja ni destorba”.

Finalitats de les Capelletes

2008-07-30T18:16:00.003+02:00

De les diferents entrevistes i recerques de documentació se’n desprèn que hi ha dos grans objectius o, més aviat, fruits en el fet i existència de les “capelles de visita domiciliària”.

- Objectiu 1: Difondre la fe i devoció

En el seu origen, tal com va manifestar Sant Josep Manyanet en la seva intenció, i van portar a terme els seus seguidors uns anys després de la seva mort, la principal intenció de la visita domiciliària de les capelles és la de repartir la fe entre un nombre de famílies, fent-la present o incitant-la –almenys un dia al mes- d’acord amb l’advocació que cada casa acull. La manera de mostrar aquesta devoció és íntima i particular.

- Objectiu 2: Proporcionar suport econòmic a les parròquies o congregacions

No cal oblidar, tampoc, la recaptació i ajuda econòmica que representen per a les parròquies corresponents a cada circuit o a les congregacions religioses de les quals depenen. Possiblement aquesta finalitat no estava contemplada en els primers anys de l’establiment de les capelletes ja que es té constància d’algunes –força antigues- que no tenen el receptacle per a dipositar l’almoina; tot i això, les actuals en tenen totes. Amb la recaptació anual s’estableixen, en el cas de dependència parroquial, uns determinats objectius de millora del temple parroquial.

Ambdós objectius són alhora complementaris i segueixen responent a les intencions de les que s’han plantejat com antecedents més immediats de les “capelles de visita domiciliària”., o sigui, les “capelles ermitanes”.

Conclusions

2008-07-30T17:55:00.001+02:00

Respecte als objectius i hipòtesis plantejats en un principi, i després de la recerca efectuada per a la realització d’aquest estudi es pot resoldre amb les següents conclusions:

• Les capelletes responen a un model de cristianització del context familiar
Si. Més abans que ara. La continuïtat de les “capelletes” en un context familiar és més per tradició que per devoció, malgrat alguns casos de veritable actitud pietosa davant l’objecte i el que representa. La mostra d’aquest fet es troba en la irregularitat en el ritme de la gran majoria de circuits estudiats; si hi ha la suficient fe en la “capelleta”, aquesta segueix el seu curs sense interrupcions ni aturades. També cal destacar la dificultat en fer créixer els circuits –més aviat van minvant- entre el jovent.

• Hi ha diverses motivacions entre els diferents devots que formen part dels circuits.
Si. És evident que entre totes les famílies on arriben les “capelletes” hi ha una gran diversitat de motius i de mostres de devoció. La importància que se li dóna es tradueix en el manteniment fidel del circuit, d’acord amb la data que correspon a cada família, i la seva continuïtat prefixada. Mentre que hi ha persones que mostren una autèntica inclinació pel culte religiós, amb el fet de rebre diverses “capelletes” i amb l’actitud pietosa que se les mostra, hi ha qui –d’acord amb la hipòtesi anterior- només segueix la tradició rebuda –possiblement- dels antecessors familiars.

• És una tradició que disminueix en el conjunt de mostres de religiositat popular
Si. D’acord amb les dues hipòtesi esmentades es dedueix que les mostres de religiositat popular vers les “capelletes” està en clar declivi. Les noves generacions no coneixen, o no consideren, aquesta forma de culte entre els seus deures dins la comunitat cristiana –malgrat formar-ne i prendre’n part en ocasions puntuals (casaments, bateigs, comunions, etc...). És probable, com ja s’ha pogut constatar, que els circuits vagin desapareixent a mesura que les zeladores (les “capelletes” és cosa majoritàriament de dones), deixin de fer la seva funció per edat o per defunció. Per altra banda, les parròquies tampoc mostren una suficient inclinació en el manteniment del caliu al voltant de les “capelletes”. És probable, per tant, que en dues generacions hagin desaparegut la gran majoria.

Finalment, cal constatar que les capelletes de visita domiciliària és cosa de dones. De totes les persones que exerceixen de zeladors a Manlleu només una és home i encara per haver agafat el relleu de l’esposa difunta.

Davant aquest panorama cal plantejar si cal conservar, per mitjans externs a la pròpia religiositat popular, aquestes mostres de xarxa comunitària, de veïnatge i de connexió social. Més enllà del simbolisme de devoció en sobresurt l’exemple d’una societat en clars símptomes de desaparició i que es fonamenta en les relacions socials amb les persones de l’àmbit geogràfic més proper, el carrer, el barri, el poble o la ciutat.