Conclusions

Respecte als objectius i hipòtesis plantejats en un principi, i després de la recerca efectuada per a la realització d’aquest estudi es pot resoldre amb les següents conclusions:

• Les capelletes responen a un model de cristianització del context familiar
Si. Més abans que ara. La continuïtat de les “capelletes” en un context familiar és més per tradició que per devoció, malgrat alguns casos de veritable actitud pietosa davant l’objecte i el que representa. La mostra d’aquest fet es troba en la irregularitat en el ritme de la gran majoria de circuits estudiats; si hi ha la suficient fe en la “capelleta”, aquesta segueix el seu curs sense interrupcions ni aturades. També cal destacar la dificultat en fer créixer els circuits –més aviat van minvant- entre el jovent.

• Hi ha diverses motivacions entre els diferents devots que formen part dels circuits.
Si. És evident que entre totes les famílies on arriben les “capelletes” hi ha una gran diversitat de motius i de mostres de devoció. La importància que se li dóna es tradueix en el manteniment fidel del circuit, d’acord amb la data que correspon a cada família, i la seva continuïtat prefixada. Mentre que hi ha persones que mostren una autèntica inclinació pel culte religiós, amb el fet de rebre diverses “capelletes” i amb l’actitud pietosa que se les mostra, hi ha qui –d’acord amb la hipòtesi anterior- només segueix la tradició rebuda –possiblement- dels antecessors familiars.

• És una tradició que disminueix en el conjunt de mostres de religiositat popular
Si. D’acord amb les dues hipòtesi esmentades es dedueix que les mostres de religiositat popular vers les “capelletes” està en clar declivi. Les noves generacions no coneixen, o no consideren, aquesta forma de culte entre els seus deures dins la comunitat cristiana –malgrat formar-ne i prendre’n part en ocasions puntuals (casaments, bateigs, comunions, etc...). És probable, com ja s’ha pogut constatar, que els circuits vagin desapareixent a mesura que les zeladores (les “capelletes” és cosa majoritàriament de dones), deixin de fer la seva funció per edat o per defunció. Per altra banda, les parròquies tampoc mostren una suficient inclinació en el manteniment del caliu al voltant de les “capelletes”. És probable, per tant, que en dues generacions hagin desaparegut la gran majoria.

Finalment, cal constatar que les capelletes de visita domiciliària és cosa de dones. De totes les persones que exerceixen de zeladors a Manlleu només una és home i encara per haver agafat el relleu de l’esposa difunta.

Davant aquest panorama cal plantejar si cal conservar, per mitjans externs a la pròpia religiositat popular, aquestes mostres de xarxa comunitària, de veïnatge i de connexió social. Més enllà del simbolisme de devoció en sobresurt l’exemple d’una societat en clars símptomes de desaparició i que es fonamenta en les relacions socials amb les persones de l’àmbit geogràfic més proper, el carrer, el barri, el poble o la ciutat.