Capelletes de la Parròquia de Santa Maria

Com s’ha esmentat en el punt anterior, la parròquia de Santa Maria va ser la primera i única des de l’origen de Manlleu fins a la meitat del segle XX. La seva primera consagració documentada, com s’ha esmentat anteriorment, es va fer el 8 de novembre de l’any 906. Aleshores, segons consta a l’acta d’aquest esdeveniment, es reedificava sobre un temple anterior i se li assignava, com a sufragània, l’església de Sant Esteve de Vila-setrú que estava inclosa en el seu terme.
A finals del segle XI es va reconstruir, probablement per fer-la més gran, i es va tornar a consagrar el 1086. Per aquella època s’hi va formar una petita comunitat canonical sota la regla de sant Agustí esdevenint un monestir regit per un prior (1). Aquest grup eclesiàstic va tenir un moment d’esplendor en el segle XIII arribant a tenir set canonges però a partir de mitjan del XV va anar minvant la seva situació econòmica i organitzativa. El 1534 només hi havia el prior, dos canonges i un sacerdot que es cuidava de Manlleu i Vila-setrú.
Amb l’abolició de les canòniques agustinianes decretada pel Papa Climent VIII, a finals del segle XVI, va unir el convent manlleuenc amb el dominic de Tremp. Aquesta unió, o més aviat, annexió va ser causa de plets i disputes. Aquesta situació va durar fins el 1835 quan va succeir l’exclaustració dels frares, la desaparició definitiva del convent amb la conversió en parròquia, regida per un sacerdot amb títol de vicari perpetu, depenent del bisbat de Vic (2). En aquells darrers anys de dependència de Tremp es va reconstruir en estil barroc, amb diverses i decorades capelles laterals, i el 1846 s’hi va fer un bell retaule amb la imatge central de la Verge en el moment de l’Assumpció. Aquesta reforma va durar fins el 1936 quan, a l’inici de la Guerra Civil espanyola es van cremar totes les imatges i es va enderrocar tot l’edifici menys el campanar i la façana. La reconstrucció, un cop passada la contesa bèl•lica, va durar de 1941 a 1955 conservant les parts que no s’havien destruït. Aquesta empresa es va fer, en gran part, gràcies a l’aportació dels mateixos manlleuencs.
Des d’aleshores cal remarcar que és centre de l’Arxiprestat del Ter-Collsacabra i que parroquialment comparteix, amb Nostra Senyora de Gràcia i Sant Pau, l’activitat religiosa catòlica a Manlleu.
La constatació de la primera presència de capelletes domiciliàries de la Sagrada Família es troba en la revista La Sagrada Família fundada per Sant Josep Manyanet. En les diferents edicions, des de 1907 –any en què es van posar en funcionament hi consta un butlletí o recompte dels cors o circuits existents. Segons el pare Josep Maria Blanquet, Vicari General de la Congregació els Fills de la Sagrada Família, la primera estadística, referent a l’any 1911, diu que a Manlleu les primeres capelletes es van introduir el 1908 –just un any després de posar-les en funcionament- i que en tres anys ja funcionaven onze cors. Era l’època en la qual mossèn Joan Torra era rector de Santa Maria de Manlleu i, per la seva inquietud i dinamisme, de ben segur que abans de la Guerra Civil ja n’hi havia molts més, possiblement unes quantes dotzenes. Els arxius de la Congregació, però, van ser cremats el 1936.
És del record de les persones entrevistades per aquest estudi, de més anys i de més bona memòria, que abans dels anys trenta del segle XX en circulaven diverses. No hi ha constància escrita, però, a Manlleu ni a fora, de quantes. L’inventari que s’ha pogut realitzar en aquest estudi demostra com la constitució de les d’aquesta parròquia demostren una fabricació antiga: una base gran –en referència a la resta de la “capelleta”- i una elaboració artesana, diferent una de l’altra; aquestes podrien ser les que haurien perviscut des dels primers anys d’implantació. Així mateix, la discontinuïtat de certs itineraris o circuits –apuntalats en famílies de profundes arrels manlleuenques- descobreixen que hi ha hagut una continuïtat però una disgregació; és a dir, la mobilitat d’algunes d’aquestes s’ha succeït en el temps però han perdurat en un itinerari, molt diferent a l’original, que deuria ser més compacte i veïnal en el seu origen.
Després del parèntesi provocat per la Guerra Civil espanyola, lentament, es deurien recuperar els primers itineraris gràcies a la promoció parroquial –en una campanya anomenada de recristianització de la família- i, possiblement, a algunes famílies devotes que, com va passar amb les fornícules de carrer i contràriament a les ordres emeses per les autoritats durant la confrontació, haurien guardat algunes capelletes. Es va posar em marxa l’arxiconfraria de la Sagrada. Família que, des d’aleshores, hauria de vetllar pel bon funcionament dels diferents cors o circuits de visita domiciliària que, almenys a la parròquia de Santa Maria, podien adquirir el nom d’una advocació de la Verge o d’un sant.
La Fulla Dominical deixava constància d’aquesta recuperació en un article dedicat a la Festa de la Sagrada Família. És el primer esment públic a la tradició de les “capelletes de visita domiciliària” des de la finalització de la guerra. El text fa referència explícita a l’existència anterior d’aquesta tradició pietosa: “Antes, la Capillita de la Sagrada Familia en su visita domiciliaria se albergaba en la mayoría de las familias manlleuenses. Llamamos la atención sobre el particular a fin de reanimar estra tradición tan cristiana, encauzando de nuevo a que las familias se cobijen bajo el amparo del modelo de las familias cristianas”. Unes línies més avall, deixant constància que ja hi havia algun circuit funcionant diu, fent referència al dia de la festivitat que el motivava segueix amb les paraules de “se pide encarecidamente a las celadoras de los Coros que el sábado antes de la fiesta, dejen en la Sacristía, sus respectivas Capillitas para figurar en el altar el día de la fiesta; el lunes pasarán a recogerlas”. Aleshores, a més del manteniment del costum religiós ja s’apuntava la intenció de fer-lo créixer i es reclamava que “en los barrios donde no circule como antes la Capillita de la Sagrada Familia, avisen al Reverendo Vicario en su domicilio calle Delaris, 58, para subsanar esta deficiencia de común acuerdo con los Administradores de la Fiesta”. I acabava recordant que “todos los miembros de las familias asociadas recuerden que el dia 9, fiesta de la Sagrada Familia, pueden ganar Indulgencia Plenaria, en las condiciones acostumbradas visitando la Parroquial y asistiendo a uno de los mencionados actos” (3). Aquests actes eren un ofici solemne celebrat el matí, trisagi (himne en què es repetia tres vegades la paraula sant i consagració de les famílies a la de Natzaret i sermó per la tarda.
L’any 1949, segons consta en l’edició següent de la Fulla (4) hi havia una sola zeladora principal per a tota la parròquia –i municipi- de Manlleu. Era Teresa Paré, que vivia al carrer del Pont, a qui també es podia sol•licitar el pas de la capella pel domicili familiar.
Aquell mateix any. Amb motiu de la festivitat de la Sagrada Família se’n van posar sis capelles noves en circulació i es nomenaven cinc noves zeladores. Eren Carme Donada -del barri de Dalt Vila-, Conxita Caballeria -del barri de Baix Vila-, Maria Fabregó -del mas Camporat-, Dolors Sitjar de Serrat –del passeig de Sant Joan, prop del barri de la Cavalleria- i Montserrat Parareda –de les anomenades cases barates i futur barri i parròquia de Nostra Senyora de Gràcia. Aquest era el primer pas decidit, posterior a la Guerra civil, per estendre territorialment i socialment la tradició de les capelles i s’anunciava que les famílies que desitgessin rebre-les es posessin en contacte amb la zeladora de la seva zona per tal d’organitzar els itineraris (5).
La mateixa Fulla Dominical va prendre, a principis d’aquell 1949, una iniciativa que donava un petit, però, testimonial protagonisme a les “capelletes de visita domicliària”. Seguint el costum de canviar cada any, des de la represa de la seva edició un cop passada la guerra, la capçalera de la publicació n’oferia una d’especial i que va durar tota els dotze mesos següents. En el primer número on va aparèixer aquesta nova imatge donaven raó del canvi en un article anomenat “El porque de nuestra viñeta” feia una explicació de la mateixa: “la idea propuesta con el dibujo que encabeza el portavoz de la Parroquia, es el ambiente de una manyana dominical en una familia cristiana manlleuense, localizada con el ventanal desde donde se divisa la torre de la iglesia” i seguia tot esmentant els elements que apareixien en aquesta hipotètica llar: “El cuadro de la Santa Cena presidiendo el comedor, la capillita de la visita domiciliaria de la Sagrada Familia, el devocionario encima de la mesa, la lectura de la hoja parroquial...” (6). Quedava clar, d’aquesta manera que la capelleta era un símbol i objecte de devoció que no podia faltar a cap casa.
El mes de mar ja havien arribat 4 capelles noves i , per tant, s’incorporaven al grup el mateix nombre de zeladores que, des d’aleshores, podien fer la inscripció de més famílies en la visita domiciliària de 10 pessetes (6 cèntims d’€); d’aquesta manera es confeccionarien les llistes que contarien a la part del darrera de la capella, amb el nom, domicili i dia de rebuda (7).
La Festa de la Sagrada Família de 1950 es va preparar amb antel•lació i amb molta solemnitat. A les zeladores se les instava a recollir els donatius entre les famílies que, a més de les aportacions d’inscripció i de ritme mensual, havien de participar econòmicament a la diada. Es demanava, així mateix, que portessin totes les capelletes dels diferents cors o circuits a la sagristia per tal de posar-les a l’altar del temple per donar-les l’honor que les pertocava per la seva festa (8). I efectivament, la festa patronal celebrada el 8 de gener de 1950 no va desmerèixer de les expectatives prèvies. Quinze capelletes –sis de les quals s’havien inaugurat l’any anterior- van presidir la festivitat. Segons els càlculs arribaven a 450 famílies manlleuenques (9). Es va aprofitar, a més de fer els actes litúrgics específics del dia, de la benedicció d’una imatge de la Sagrada Família, fet al taller “Arte Cristiano” d’Olot, per situar-lo en un lloc idoni de l’altar major per ocupar-ne la presidència. A aquesta celebració es convidava expressament a les famílies receptores de les capelles que, es preveia, creixerien en nombre en els mesos següents. Per pagar les despeses que e preveien, entre questes, es faria el sorteig d’una Sagrada Família i d’un Nen Jesús (10). El mes de febrer ja s’havia fet el sorteig i n’havia sortit guanyadora Nativitat Caballeria. Juntament a aquesta notícia s’anunciava la posada en marxa de divuitè cor, que portaria estaria sota el patrocini, i portaria el nom, de la Verge de Fàtima de la qual s’ocuparia la senyora Vergés d’Isern. El seu itinerari, seguint el procés d’expansió dels anys anteriors, es situava a la carretera d’Olot, en el sector de llevant de la població (11).
En funcionament dels diferents circuits estava plenament en marxa i, fins i tot calia fer recordatori periòdic del deure que tenien les zeladores de recollir els donatius, especialment, en aquells casos que la capella no tingués guardiola ja que les monedes se solien fer passar per darrera del vidre. Així mateix es feia esment de la importància de posar el llistat de famílies adherides a la part posterior, amb nom, direcció i ordre de possessió. Pel què sembla ja era freqüent, de bon primer, la dificultat de mantenir la pauta marcada per cada itinerari (12) així com la necessitat de tenir la cura que els més menuts de la casa no les fessin malbé (13).
Any darrera any, el diumenge després de Reis, la Festa de la Sagrada Família anava augmentant en solemnitat i assistència de manera parella a com ho feia el nombre de llars que acollien les capelles. Així, en la diada de 1951 eren unes 600 les famílies que es comptaven entre els participants de la devoció i, en aquella ocasió se’ls prometia indulgència plenària si assistien als acte programats confessant-se, i combregant i resant al Papa Pius XII (14). Des d’aquest any es va establir que l’agrupació de cors s’encarregaria de fer dir una missa pels socis difunts cada mes (15). Aquesta activitat va passar a fer-se un cop a l’any, en data propera a la festa.
L’any 1954 funcionaven diversos circuits a la parròquia de Santa Maria tot i que ja es consideraven alienes aquells que funcionaven a l’estrenada, uns anys abans, parròquia de Nostra Senyora de Gràcia.
Com s’ha esmentat anteriorment, era costum a Santa Maria el fet de donar un nom distintiu –al marge de la dedicatòria comú a la Sagrada Família. Entre d’altres eren els de: Sant Jaume, Nostra Senyora de la Salut, Sant Francesc d’Assís, Nostra Senyora dels Àngels, Nostra Senyora del Rosari, Nostra Senyora dels Dolors, Nostra Senyora de Fàtima, Nostra Senyora de la Immaculada Concepció, Santa Teresa de Jesús, Sant Joan Baptista, Verge de la Gleva, Sant Isidre, Nostra Senyora de Lourdes i Nostra Senyora Maria Assumpta.
A partir de 1953 ja apareixen, en la Fulla Dominical, les recaptacions de cada circuit. Per a l’any anterior, corresponents a la parròquia de Santa Maria, eren les següents capelles de:

Sant Jaume (cases de pagès) 291 ptes
Ntra. Sra. del Carme 252,10 ptes
Ntra. Sra. de Fàtima 250 ptes
Ntra Sra. dels Àngels 185 ptes
Santíssima Trinitat 142 ptes
Sant Francesc 130 ptes
La Immaculada 128,25 ptes
Ntra. Sra. dels Dolors 125 ptes
Ntra. Sra. de la Gleva 125,25 ptes
Ntra. Sra. de Montserrat 119 ptes
Ntra. Sra. de la Salut 105 ptes
Sant Esteve 100 ptes
Ntra. Sra. del Pilar 93 ptes
L’Assumpció 87 ptes
Sant Isidre 80 ptes
Sant Joan Baptista 68 ptes
Sant Joan Evangelista 63 ptes
Ntra. Sra. de Lourdes 35 ptes

A mitjan 1953 s’hi va sumar un nou cor, anomenat de Santa Teresa de Jesús, que havia estat pagada per les famílies que en formaven part i que completaven el nombre de vint-i-un cors circulant a la parròquia.
Cal remarcar, com s’anunciava repetidament en la Fulla Dominical, que calia portar un cert control en el funcionament de cada circuit i fins i tot es reclamava quan alguna capelleta no seguia el seu itinerari –com va passar al del Cor de la Marededéu dels Àngels a mitjan 1964. Tot indica que hi havia certs aspectes forçat força descuidats, sobretot si s’observen les liquidacions dels anys següents en les quals no apareixen algunes de les capelletes esmentades anteriorment i, en canvi, ho fan de noves. Des d’aleshores que es fa difícil de comprovar les recaptacions exactes.
En el llibre una llibre dedicat a les entitats manlleuenques (16) editat l’abril de 1981, s’esmenta l’Associació de la Sagrada Família de Santa Maria, amb dependència d’aquesta parròquia i de la qual en formaven part, en l’organització interna, divuit zeladores i el rector i com a socis unes 360 famílies. La finalitat, segons hi consta és: “la vista domiciliària de la capelleta de la Sagrada Família perquè sigui un motiu per a a¡la família per fer una estona de pregària. Per aquesta raó, cada capelleta porta un llibre que ajuda a la pregària. Els diners que es recullen són una petita ajuda en les despeses de la parròquia” i acabava dient que la història de l’associació “és molt antiga, però en desconeixem totalment els orígens”.
La darrera de les anotacions referents als diferents cors existents a la parròquia de Santa Maria és el novembre de 2005. Aleshores existien els següents:

Marededéu dels Àngels
Teresa Saborit
Carrer Voltregà
Veïnat de la Salut
Santa Teresina
Vista Alegre
Felissa
Sant Joan Baptista
Carretera d’Olot / carrer d’Àngel Guimerà
Verge de la Pau
Sant Ignasi (Carrer del Pont)
Sant Antoni

Cal esmentar que la localització i detecció dels diversos circuits d’aquesta parròquia ha estat un aspecte laboriós ja que des de la rectoria no hi ha un contacte directe amb les zeladores i ha calgut una recerca directa amb persones que podien estar-hi en contacte. Per altra banda, la informació de la presència de nombroses capelletes a la mateixa estança de la rectoria no ha pogut ser corroborada. Enguany hi ha hagut un canvi de responsables que ha comportat certes reformes en el funcionament i posició del mobiliari de la mateixa rectoria. Si bé, en un primer moment, es pretenia fer un petit museu d’elements litúrgics, sobretot pensant amb la celebració dels 1.100 anys de la parròquia, aquesta idea ha desaparegut, així com els elements que s’havien d’exposar. Sens dubte que el canvi en d’eclesiàstics ha estroncat la idea anterior i les capelletes es deuen trobar en alguna altra dependència, emmagatzemades per a ser recuperades en un futur més o menys proper.

1 Pladevall i Font, Antoni. “La canònica de Santa Maria de Manlleu”. Pinzellades històriques de Manlleu: 1945 – 1995. Manlleu : Parròquia de Santa Maria, 1995, p. 29 – 31
2 Grabolosa, Assumpta. “L’església de Santa Maria. Diferents etapes”. Pinzellades històriques de Manlleu: 1945 – 1995. Manlleu : Parròquia de Santa Maria, 1995, p. 21 - 23
3 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1949) núm. 955, 2 de gener.
4 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1949) núm. 956, 9 de gener.
5 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1949) núm. 957, 16 de gener.
6 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1949) núm. 956. 9 de gener.
7 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1949) núm. 968. 27 de març.
8 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1949) núm. 1.012, 1 de gener. 9 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1950) núm. 1.013, 1 de gener.
10 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1950) núm. 1.014, 8 de gener
11 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1950) núm. 1.021, 26 de Febrer.
12 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1950) núm. 1.023. 12 de març.
13 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1950) núm. 1.044, 16 de juliol.
14 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1951) núm. 1.076-1.077, 7–14 gener
15 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1951) núm. 1.085. 11 de març.
16 Claparols, R. i Vila M. Pilar. Les entitats de Manlleu. Manlleu Gràfiques Manlleu 1981, pàg. 104.