La població de Manlleu va néixer al voltant de l’església parroquial de Santa Maria que va ser consagrada el 8 de novembre de l’any 906 damunt d’un turó propi de l’espai central de l’orografia osonenca. En el document, acta o dotalia, s’esmenta el terme eclesiàstic que li passava a ser encomanat i que coincideix, a grans trets, amb el terme administratiu municipal; només per la part sud hi ha la única diferència ja que una petita zona depèn, parroquialment, de l’església de Sant Esteve de Granollers, dins el terme de Gurb.
El nucli urbà va anar creixent en el transcurs dels segles. Del punt inicial, Santa Maria, va desenvolupar-se, fins el segle XVI, per la part alta del turó –formant una sagrera amb clos murat –que ha esdevingut el barri de Dalt Vila- d’on sortien els camins que duien a les poblacions de l’entorn. Durant els segles XVII i XVIII es va començar l’edificació als marges dels camins esmentats i al llarg del XIX es va produir l’eixampla que unia la zona original amb el riu Ter –barriada coneguda per Baix Vila-, on es van instal·lar –en la segona meitat de la centúria- un gran nombre de fàbriques dedicades a la producció tèxtil.
Des d’aleshores Manlleu va esdevenir la capital industrial de la comarca i, evidentment, aquest fet va afectar al creixement demogràfic que va omplir les noves construccions d’habitatges. Així, dels 1.478 habitants que hi havia el 1801 es va passar a 5.823 el 1900.
Durant el segle XX va continuar l’ampliació del nucli que havia esdevingut centre d’atracció migratòria. El 1936 (a l’inici de la Guerra Civil) hi havia 7.036 manlleuencs. Aquest nombre es va mantenir, i fins i tot baixar, durant la dècada dels quaranta. El descens es pot atribuir als efectes de la contesa bèl·lica i de l’aiguat que es va produir l’octubre de 1940; totes dues catàstrofes –sobretot la inundació- van afectar, així mateix, al nucli de població. La segona meitat del segle va representar una recuperació i explosió –demogràfica i urbana- degut, sobretot, a l’arribada d’immigració de diverses zones d’Andalusia. A finals del segon mil·lenni ja eren 17.000 els habitants i una forta onada migratòria –en aquest cas des del Marroc, especialment- ha portat la dada als 20.000 en el present. Cal tenir en compte, per tant, que a l’actualitat hi ha prop d’un 20% de manlleuencs originaris d’altres estats del món, sobretot, dels que professen la religió musulmana.
D’aquest ràpid i vertiginós augment d’habitants se’n desprèn que la parròquia de Santa Maria va ser acompanyada per la parròquia de Nostra Senyora de Gràcia, el 1951, i Sant Pau del barri de l’Erm, el 1969. Aquesta distribució, que va afectar el nucli de població, també ho va fer a la resta del terme municipal: la zona nord-oest va ser assignada a Nostra Senyora de Gràcia, la zona nord-est a Sant Pau i la zona sud-est va restar a Santa Maria. Cal recordar, en aquest punt, que per la zona sud i sud-oest el límit jurisdiccional el marca el riu Ter i, només un grup de cases de l’altra banda del curs fluvial –respecte l’església parroquial- són de Santa Maria; la resta de terme pertany a Sant Esteve de Granollers del municipi veí de Gurb.
A nivell general cal esmentar, també, que és difícil de calcular una correspondència entre les dades aportades i el nombre de manlleuencs residents en cadascuna de les parròquies. Aquest fet es deu a dues qüestions: el recompte que té el padró de l’Ajuntament es fa en base als districtes i seccions electorals, els límits dels quals no coincideixen amb els parroquials; i a la distribució desigual de la població que no confessa la religió catòlica, que bàsicament e concentra al barri de l’Erm, el més poblat de tots, i que en gran part pertany a la Parròquia de Sant Pau.
Aquesta divisió no té res veure, tampoc, amb la segmentació social per barris de la població:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada