Devoció manlleuenca a la Sagrada Família

La constatació de la devoció i record particular dirigida pels manlleuencs a la Sagrada Família sorgeix fa un parell de segle enrere. En un altar lateral del temple parroquial de Sant Maria de Manlleu barroc –destruït el 1936 en els primers dies de la Guerra Civil espanyola-, del qual n’era el patró titular Sant Sebastià, que patró dels paraires manlleuencs en època preindustrial, hi havia la figura de Jesús, Maria i Josep. El conjunt arquitectònic, en forma de retaule, també contenia altres figures religioses i provenia de final del segle XVIII o principi del XIX (1). Així mateix, el 1812, havia estat fundada la Germandat de la Sagrada Família, de la qual n’eren membres, especialment, gent de la pagesia, i que tenia per finalitat oferir l’ajut mutu entre els associats en casos de penúria. Una de les dues reunions que es feien a l’any era, precisament, per la festivitat de la Sagrada Família, diada en què se celebrava una missa a l’altar de Sant Josep de l’església parroquial de Santa Maria. Tot i no tenir cap vinculació amb les Capelletes de la Visita Domiciliària, és curiós el fet que a l’esmentada Germandat hi havia un personatge destacat, l’andador, que es dedicava a passar per les cases associades i que guardava els diners recollits en una caixa, feta expressament, amb tres panys –un per cada clau que tenia cadascun dels tres membres de la junta- i que custodiava el germà major. Entre 1895 i 1936 eren d’uns trenta a quaranta membres però, tot i superar la guerra civil, va acabar-se extingint el 1966 (2).
També és destacable, tot i que no va passar de ser un intent, la intenció de col•locar una imatge de la Sagrada Família en una fornícula de l’edifici, situat al carrer del Pont de la població, de l’Associació de la Joventut Catòlica. Aquesta entitat, fundada el 1878, pretenia difondre els valors cristians entre la mainada i els joves manlleuencs i els oferia un espai i activitats –de lleure impregnat de proselitisme. Durant molts anys es va celebrar amb gran fervor la festa de la Sagrada Família –que s’havia adoptat com a patrona de l’entitat- i en ser completada la façana de la seva seu, a final del segle XIX, es va construir una fornícula a la part superior per col•locar-hi la imatge devocionada. Per qüestions econòmiques no es va acabar d’enllestir el projecte inicial i la capelleta no va ser ocupada per les figures a la qual anava destinada (3). Més d’un segle després d’aquest infructuós intent i com a resultat de les grans transformacions del temps que ha passat des d’aleshores, l’associació s’ha anat mantenint i ara és un espai teatral de gran solera i que ha servit d’escola a diversos actors i directors de l’escena catalana. A 2006, la Generalitat i l’Ajuntament, a través de la Fundació del Teatre Centre –nom actual de l’agrupació- reformarà tota l’estructura interior de l’immoble i es respectarà, tal com és, la seva cara exterior. Tot fa pensar, però, que la fornícula seguirà estant buida.
La Sagrada Família, però, va estar present durant molts anys uns metres més enllà d’aquest intent frustrat que s’esmentava en aquest carrer paràgraf. La casualitat va fer que, en haver-hi un pou en el mateix carrer, que es va transformar en font durant el segle XIX , aquesta va restar integrada a la part posterior del gran edifici de la seu central de la Caixa Manlleu. En el procés de construcció de la façana que donava al carrer del Pont es va aprofitar la deu d’aigua i es va embellir amb unes rajoles dedicades a la Sagrada Família –patrona de les entitats d’estalvi. Va durar de 1961 a 1996 any en què, amb motiu del centenari de Caixa de Manlleu, va refomar-se de nou aquella façana i es va transformar i despersonalitzar la font.
Altres mostres de devoció, escampades en el temps, són destacables en tant que han estat dedicades, separadament, a cadascun dels membres de la Família Sagrada.
La primera referència, no cal dubtar-ne, és la dedicació del temple parroquial a la Mare de Déu. L’Acta de Consagració de Santa Maria de Manlleu està datada en el reculat any del 906 i deixa ben clar a qui està dedicada. Aleshores, el veguer Fedanci va demanar al bisbe de Vic, Idalguer, la consagració “de l’església en el lloc anomenat Manlleu (...) en honor de santa Maria” (4). L’existència del temple, però, havia de ser molt més antiga ja que en el mateix document s’esmenten les paraules “reedificació” i utilització “de les parets antigues”. Aquestes dues referències fan pensar en un temple d’època visigòtica, abans de la invasió sarraïna i de la despoblació que durant gran part del segle IX va afectar a les terres d’Osona. Durant molts segles es va venerar una imatge de Santa Maria d’època del romànic tardà (sota l’advocació de la Mare de Déu de Gràcia) i que en època barroca es va substituir per la Mare de Déu Assumpta, tal com es manté en l’actualitat.
La imatge de la Mare de Déu de Gràcia va ser, finalment, retirada a un altar lateral fins a la seva destrucció l’any 1936 juntament amb la totalitat de les representacions escultòriques del temple. La justícia, però, va arribar amb la construcció de la segona parròquia manlleuenca –el 1951- quan es va inaugurar el centre religiós d’un barri de nova construcció el qual li va ser dedicada.
La devoció mariana, però, no ha estat limitada a les dues advocacions esmentades. Ja en el temple barroc de Santa Maria hi havia diverses representacions sota títols tant diversos com la Mare de Déu del Rosari, de la Mercè, del Carme, de la Divina Pastora, de la Puríssima, dels Dolors, dels Àngels i de Montserrat (5). Tot i que cap d’aquestes imatges va superar la destrucció de 1936 ni van ser restituïdes posteriorment, els carrers manlleuencs ofereixen –encara ara- en el façana d’alguna de les seves cases la figura d’alguna d’aquestes ja siguin de caràcter universal o més local.
De les primeres cal destacar la devoció a la Puríssima o Immaculada Concepció –que era mantinguda fidelment gràcies a l’arxiconfraria de les Filles de Maria- i que molt abans de l’acceptació dogmàtica de part de l’Església catòlica –dictada dogma de fe per Pius IX el 1854- ja era present en moltes llindes de cases manlleuenques molt anteriors en la forma escrita de “Ave Maria Purísima, sens pecado concebida” (6). De les segones és destacable la fe dels manlleuencs a la Mare de Déu de la Gleva –una de les qualificades de “trobades”-amb el santuari situat a uns tres quilòmetres de la població. Amb fornícula inclosa en un edifici privat del carrer de Vendrell, les primeres demostracions de devoció arrenquen en ple segle XVII. Des d’aleshores van ser continuats i nombrosos els romiatges multitudinaris al seu temple.
De fornícules dedicades a una advocació mariana n’hi ha, encara ara, moltes més que no pas la de la Mare de Déu de la Gleva; en el mateix carrer que aquesta hi ha la del Carme; en un altre carrer, el del pont, hi ha les de la Mercè i la dels Àngels. En d’altres vies urbanes hi ha la de Fàtima, la del Carme –altra vegada-, dues del Pilar (una de desapareguda), una de l’Assumpta, una a la de Núria i una dedicatòria genèrica a la Mare de Déu en una font barroca.
També, cal destacar els diversos altars, estendards, goigs i altres modalitats de fe mariana que Manlleu ha dedicat a la Mare de Déu en el decurs de la seva història. Un aspecte a assenyalar és que el 1883 els fabricants de Manlleu van nomenar la Verge del Carme com la seva patrona (7). Des d’aleshores, i fins el 1936, el 16 d’abril se celebrava festa general en les fàbriques –dedicades bàsicament al tèxtil- que s’aplegaven al llarg del riu Ter i del canal industrial que s’havia obert expressament a mitjan segle XIX.
L’espòs de Maria i pare, simbòlic de Jesús, ha estat un altre símbol religiós destacat en el transcurs de la devoció manlleuenca. Un dels primers altars laterals del temple parroquial en ser construït, per subscripció popular, va ser el ser Sant Josep; una imatge de la seva figura el presidia i portava als seus braços el nen Jesús i la vara florida que li és característica. L’altar devia ser de principis del segle XIX i, entre les seves columnes, donava lloc, també, a Sant Ramon Nonat i a Santa Teresa de Jesús. Sota mateix d’aquest element escultòric, el 1926, s’hi van col•locar les despulles d’un dels manlleuencs que en àmbits religiosos ha estat considerat com a més il•lustre, el que va ser bisbe de Sogorb (1881 – 1889), Francesc d’Assís Aguilar i Serrat (8). A part d’aquesta representació simbòlica, cal destacar que l’Ajuntament, o sigui l’òrgan civil dels manlleuencs, era conscient de la devoció cap a Sant Josep. Precisament, segons acord pres per l’Ajuntament, el 18 d’agost de 1858, Martí Sanglas, Vicenç Casacuberta i Isidre Bracons van adquirir, amb diners del comú, un pati i un hort per a obrir un carrer que comuniqués el de la Cavalleria amb el de Sant Martí. L’import de la compra va ser de 347 lliures. Al desembre següent es va construir un pont que travessava el torrent i que va ser pagat per diversos propietaris; va costar 49 lliures. L’Ajuntament va decidir donar el nom de Sant Josep al nou carrer considerant, com diu el text oficial, que “era impropi que una població com Manlleu no tingués una plaça o carrer dedicat a Sant Josep”. Pocs metres més enllà ja hi havia una fornícula dedicada al sant que va ser col•locada en el carrer dedicat al seu nom el 1953.
Aquesta estima especial per Sant Josep es va manifestar de forma pública durant la festa celebrada el 28 de gener de 1890, amb motiu de la declaració de la diada del Sant com a festa de precepte els vilatans van manifestar la seva alegria devota amb ofici solemne al temple parroquial, amb decoració dels carrers i una processó amb més de 1.200 llums (9).
També cal destacar que, des de 1896, hi havia un convent de les Germanes Josefines al carrer Enric Delaris. I que de la mateixa època en va néixer l’anomenat “Patronat de Sant Josep” que donava escola dominical i espai de lleure pels joves que durant la setmana havien de treballa a fàbrica; va perdurar fins el 1930 (10). Així mateix, des de principis del segle XX i durant unes dècades, al costat mateix del col•legi El Carme fundat el 1856, per les Germanes Carmelites, hi havia una església dedicada a Sant Josep i de la qual només se’n conserva la façana.
Finalment, només cal recordar, d’entre la Sagrada Família, la figura de Jesús. Amb prou entitat pròpia, només rebia devoció popular en el moment del seu naixement (Nadal) i la seva mort (Setmana Santa); la figura del Sagrat Cor de Jesús va ocupar aquest buit tant especial. Aquest símbol, que comparteix l’amor humà i el diví, va rebre l’empenta amb les visions de santa Marguerite-Marie d’Alacoque (1673-75). Des d’aleshores, aquesta forma de devoció, va rebre un impuls destacable i es va estendre arreu dels territoris de professió catòlica. El bisbe de Vic (1882 – 1899), Josep Morgadas i Gili, en va ser un gran propagador i li va acabar dedicant tota la seva diòcesi. El 1876 es va començar a celebrar la festa dedicada al Sagrat Cor de Jesús a qui se li dedicaria, el primer temple expiatori de l’estat espanyol, deu anys després en un pujol del terme municipal, arran del límit parroquial amb Sant Feliu de Torelló i Sant Martí de Sescorts, gràcies a l’empenta del devot Ramon Madirolas. Precisament, en aquest edifici, on se celebra un romiatge i festa en el mes de setembre, s’hi reuneixen els tres símbols de la Sagrada Família: el Sagrat Cor de Jesús, Sant Josep, i la Mare de Déu de Lourdes de França.
La presència del Sagrat Cor de Jesús, però, s’escampa per diversos llocs de Manlleu: des del col•legi dels Germans de les Escoles Cristianes –ara La Salle- fins a l’únic oratori privat manlleuenc –a Can Roqué del carrer de Sant Domènec (11). Algunes cases, encara, tenen a la seva porta aquest símbol com a protector de la llar i amulet per espantar els mals esperits (12).

1 Gaja Molist, Esteve. La Reconstrucció del Temple de Santa Maria de Manlleu. Manlleu: l'autor, 1986, pàg.20
2 Roca i Remolins, A. Manlleu. Episodis d’ahir. El Papiol : Efadós – Ajuntament de Manlleu, 2003, pp.60 – 62.
3 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1953) núm, 1244. 25 d’octubre.
4 Osona; redacció: Joan Albert Adell Gisbert ... [et al.]; [director de l'obra: Jordi Vigué]. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, DL 1984 (Catalunya romànica; 2) pàg. 317.
5 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1945) núm.754, 29 d’abril
6 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1954) núm., 1280. 27 de maig.
7 Gaja Molist, Esteve. El Manlleu del segle XIX. Manlleu: Gajal i Molist, 1983, pàg. 155.
8 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1945) núm, 19 de març.
9 Torrent i Garriga, D. Manlleu – croquis para su historia. Vic : Impremta Anglada, 1893, pp. 114 - 115.
10 Gaja Molist, Esteve. Manlleu: la història menuda. [Manlleu]: [s.n], 1984, pàg., 52 -54).
11 (Gavín i Barceló, Josep M. Osona. Valldoreix: Arxiu Gavín, 1984, pàg. 75 (Inventari d’esglésies) ISBN 84-85180-36-4
12 Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, cop. 1998, pàg. 173 - 174.