La Sagrada Família

La Sagrada Família és la figura pietosa que reuneix el patriarca Sant Josep, la Verge Maria i el Nen Jesús i que ha servit a l’Església per exemplificar el model familiar per excel•lència.
Diversos, però més aviat escassos, són els moments en els quals els evangelis esmenten la família de Jesús al complert. El primer, és clar, es troba en el naixement amb la veneració dels pastors i dels Reis mags al nou nat i els dies posteriors en els quals acomplien la llei judaica de la circumcisió; el següent és el de la fugida a Egipte escapant del manament d’Herodes de fer-lo matar; posteriorment, ja de retorn a Natzaret, hi ha algunes escenes a la llar mentre pare i fill treballen d’ofici de fuster. Finalment, el que es prendria com a model escultòric més genèric per representar la Sagrada Família –especialment en les capelletes de visita domiciliària- coincideix en l’edat de dotze anys en què Jesús fa la visita anyal amb els seus pares a Jerusalem, allà –com comenta l’Evangeli segons Sant Lluc- l’infant Jesús s’hi va quedar sense permís dels seus pares. Aquests, després de buscar-lo en la caravana de viatgers, van decidir retornar a ciutat “I al cap de tres dies, el trobaren al temple, assegut enmig dels mestres, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien es meravellaven de la seva intel•ligència i de les seves respostes (1). És en aquets moment en què entrant a l’adolescència dóna els primers senyals evidents i en primera persona de ser el Messies davant d’aquells que, per edat i per bagatge havien de saber més que ell.
Aquest és el darrer moment en el qual apareixen els tres membres del nucli familiar en un sol context.
De Josep, sobre el qual Joan Soler i Amigó en descobreix la contradicció del fet que tot i ser el cap de família, pare “putatiu” de Jesús, no real, si pròpiament marit de la Verge Maria, és qui transmet la nissaga de David al seu fill (2). Tampoc s’esmenta, en cap moment, el succés de la seva mort.
La Verge Maria apareix amb més freqüència, sobretot en els moments finals i posteriors a la vida terrenal de Jesús. La seva figura ha impregnat de forma contundent la visió de la relació matriarcal amb el seu fill en la iconografia cristiana de tots els segles. Malgrat això, no va estar exempt de discussió el paper que se li havia d’atorgar i ha estat objecte de debat en diverses ocasions històriques –ja des dels concilis d’Efes (431) i de Calcedònia (451). En aquestes dues reunions, forá tenses, es va discutir si Maria només podia portar el títol de mare de Crist (Christotókos) però no el de mare de Déu (Theotókos). Per a resoldre el conflicte, l’emperador Teodosi II va tancar el conflicte recolzant la qualitat de Theotókos de Maria (3). Des d’aleshores, la devoció a Maria ha abastat múltiples formes i advocacions, ja sigui sola o, generalment, acompanyada del seu fill Jesús.

1 Lc, 2, 46 – 47
2 Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, cop. 1998, pàg. 660.
3 (Díez, F. Hombres, ritos y Dioses: introducción a la historia. Madrid : Trotta, 1995. 566 p. (Paradigmas; 10) pàg. 431.