Les capelletes itinerants: captació de diners, irradiació de fe

Durant molts de segles, pràcticament fins que es van establir els acords amb l’Estat, les parròquies es mantenien gràcies a les aportacions dels seus fidels. Les dotalies i actes de consagració de les esglésies ja definien, a l’alta edat mitjana el territori en el qual podien exercir el dret de reclamar els delmes. Posteriorment van ser ben prolífiques les donacions de terrenys mitjançant els testaments de nobles i no nobles a l’espera d’una millor acceptació en el regne celestial. Aquest darrer procediment va proporcionar grans riqueses materials i propietats a monestirs i altres centres religiosos que van assolir un gran pes social i econòmic més enllà de l’austeritat que el missatge de la fe proclamava.
Tot i els diversos intents de limitar l’acumulació de propietats per part de l’església no va ser fins el regnat d’Isabell II que es va esdevenir la desamortització de Mendizábal (1836-51) en la qual es van posar a la venda els béns del clergat. D’aquesta manera es va procedir a un canvi de mans de molts terrenys i edificis religiosos dels quals se’n va beneficiar la burgesia que estava en plena expansió econòmica. Molts temples van caure en desús i el poble baix ben poc va rebre’n cap guany i, sobretot, les petites parròquies van veure eixutes moltes de les seves possibilitats d’ingressos econòmics.
Aquest motiu, entre d’altres, va generar tota una sèrie de petites accions per facilitar la recapta de diners i espècies que servissin de suport i manteniment dels petits nuclis parroquials. Se solia encarregar aquesta tasca a una confraria o pabordia que anava rellevant els seus membres cada temps predeterminat. A Manlleu, per exemple, existia la “Pabordia de la Mare de Déu de Cap d’Altar” que, també, s’encarregava, des del segle XVI, d’organitzar les diverses manifestacions religioses de caràcter festiu (1). Per pagar les despeses d’aquestes activitats solien utilitzar les bacines o safates que cada missa recollien els donatius dels assistents a l’Ofici; així mateix es cuidaven de recollir els diners dipositats a les caixes almoineres que, dedicades a un o altre sant o, especialment, a la salvació de les ànimes del purgatori, es trobaven a les parets del mateix temple. Una especificitat –i de les que donaven més rendiment- era la presència de les pabordesses en els bateigs dels infants on passaven la safata a pares, padrins i a tots els presents.
Un altre moment d’especial feina pels pabordes i pabordesses era el dia de la Festa Major, el 15 d’agost, quan es feien els anomenats “Llevants de taula”. Aquesta manifestació, pròpia de la població manlleuenca, coincidia amb el dinar de la festa, celebrat a totes les cases amb la màxima magnificència i, moltes vegades, amb familiars convidats. A mig àpat i fins a la sobretaula, els pabordes i pabordesses, acompanyats d’un grup de músics, passaven pels carrers de la vila fent crida a veïns i forasters que s’atansaven a les finestres, balconades i portals. Aleshores era quan se’ls mostrava la bacina o safata d’argent, dedicada a la Mare de Déu Assumpta on anaven caient les monedes i els donatius dirigits, en aquest cas de forma expressa a la patrona de la població. Un cop havia passat la comitiva, que per la mainada representava un moment especial de la festa, els comensals tornaven a la taula (2).Aquesta i d’altres formes pròpies van anar desapareixent en les primeres dècades del segle XX.
També era destacable la diada de Pasqua de Resurrecció quan els membres de la pabordia feien un recorregut per les masies del terme; en aquest cas se solien recollir ous que, l’endemà eren sortejats a la plaça major.
Els sistemes de recollida de diners era, com s’ha vist, molt diversos i s’aprofitava qualsevol necessitat de l’ús de la parròquia, de part dels fidels, per fer la capta. Un cas curiós era el benefici que es treia de l’anomenat “pa dels funerals”. Es tractava de l’obsequi d’un pa que feia la familiar més propera al difunt i que, posteriorment, era venut.
El pa, com aliment simbòlic a més de nutritiu, també s’utilitzava com a sistema de recollida d’almoina destinada als més pobres. Era el conegut com a “Pa de Sant Antoni”. Aquest costum, que variava depenent dels llocs, a Manlleu es feia per Sant Antoni de Pàdua i va tenir lloc fins passada la Guerra Civil (1936-39) (3).En d’altres contrades es feia per Sant Antoni Abat però el dia més escaient era pel juny i havia pres empenta a finals del segle XIX des de Pàdua mateix com a record de la promesa que els pares feien al sant fent obsequi del mateix pes del nadó en forma de pa. A moltes esglésies, com a Manlleu, hi solia aparèixer una caixeta expressa, a vegades amb la figura d’aquest personatge universal de l’església catòlica al costat de les altres, i habituals, caixes almoineres (4). De forma semblant, però més habitual, hi havia la recapta del “pa dels pobres”, que tenia lloc diverses ocasions al llarg de l’any. El gener de 1953 encara existia i en aquella ocasió es van recollir 904 pessetes i es destacava que “entre esas limosnas se han encontrado dos billetes de 50 y dos de 25 pesetas” (5). El mes següent es van recaptar 512 pessetes i “entre ellas habia 4 billetes de 25 y 1 de 50 ptas” (6) i durant el mes de març la quantitat va pujar a 682,80 pessetes de les quals 4 bitllets eren de 25 (7). De record d’algunes devotes manlleuenques és present el donatiu d’un pa o panet a la gent més pobra i que tenia lloc, precisament, el 13 de juny; ho feia una parròquia vigatana.
Moltes i variades eren, per tant, les formes habituals de recollides de fons per al manteniment de les parròquies, de les seves accions religioses i de les seves obres solidàries. La inclusió d’aquest aspecte en el present estudi és la indissoluble presència –com es veurà més endavant, d’una guardiola a les actuals capelletes de visita domiciliària i que han esdevingut una via de suport econòmic pel manteniment de la parròquia.

1 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1950) núm. 1036. 4 de maig
2 Puntí i Collell, Joan. “Festa Major” Manlleu [Manlleu], (11 d’abril de 1931).núm. 60. pàg. 32.
3 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1946) núm. 812. 9 de juny.
4 Vilamitjana, Jordi. “Les Caixes almoineres – tradició, religió i art”. (catèl·leg de l’exposició celebrada del 7 al 30 de març de 2003 al Centre Cultural de Caixa de Girona –Fontana d’or- de la Fundació Caixa de Girona).
5 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1953) núm. 1.204. 1 de març.
6 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1953) núm. 1.204. 1 de març.
7 Hoja dominical. Parroquia de Santa Maria de Manlleu [Manlleu] (1953) núm. 1.211. 12 d’abril